La música tradicional a Les Santes

Per ser on som i en l’any que és, permeteu-me començar amb un indefugible tot i que petit homenatge:
Una dona. -Glorificat toqueu matines, si som a Corpus! Aparella el confeti, les auques, serpentines i ginesta.
Una noia. - Mare, mare, la mulassa!
Veïnes. -Deseu els boixets, puntaires. S’atansen unes trampes que fan els gegants.
Àlef. -Que giravolten dansadors com els de la ciutat de les Santes?
Bet. -Les Santes del juliol, gal·la de la maresma.
Guimel. -Una petita pàtria entre les vinyes i el mar. I el plàcid cant dels grills als rials solidaris.
Dàlet. -I la fusa callada de les barques. I el clapoteig de les granotes als bassiols recòndits.
He. -I la lenta boira per les cases blanques. I els vells pins.
Uau. -I la andareja pels solcs, pel cementiri. I un cel clement.

En aquest brevíssim fragment de Primera història d’Esther, que suposo que els mataronins coneixeu prou bé, Espriu agermana, talment com si ho hagués fet per l’ocasió, la vostra ciutat i la meva, doncs a Vilanova i la Geltrú la Mulassa ha estat des de sempre l’entremès o figura més emblemàtica i la primera referenciada aviat farà quatre segles, en la processó del Corpus Christi. Juntament amb la de Reus, són les més antigues que han mantingut una presència gairebé ininterrompuda en les festes respectives, fins ara mateix.

En la seva grandesa, el poble, pel fet de relacionar les Santes, els gegants i l’instrument que els precedeix, que coneixem amb l’onomatopeic nom de Trampes, ens mostra entre línies la transició que en aquest país van fer els elements que obrien la processó del Corpus per incardinar-se a les festes patronals. Es projectà així cap a la modernitat aquella escena lineal o itinerant, com l’anomenen els especialistes, inventada en el marc de la ciutat medieval, expandida en la del Renaixement i que ara, més enllà de les processons, l’anomenem cercavila, passada, seguici o desfilada.

Es dona el fenomen que en la mesura que el Corpus anà perdent centralitat, paral·lelament amb la transformació de la societat gremial vers la societat capitalista, va anar en ascens la festa patronal, un tipus de festa comunal lligada a la consolidació dels municipis, una festa que no és en va que els catalans la denominem com la festa major. La paraula festivitas apareix ja en textos llatins ben antics amb el sentit de joia o alegria pública. Entre totes les de l’any la festa major és aquella que produeix una interacció social més intensa entre els membres d’un determinat indret, una experiència a la qual hom s’hi lliura gratuïtament, potser perquè ensenya a compartir.

Es tracta de trencar la quotidianitat per compartir imaginaris i possibilitats, un imaginari que travessa segles i concilia generacions imbuint sentiment de pertinença. Cada festa es configura per un seguit de singularitats que la situen i la distingeixen. Singularitats i modismes en el lèxic juntament amb altres expressions culturals i artístiques, les quals requereixen determinades pautes d’interpretació que s’aprenen ja en la infantesa i, per tant, no del tot perceptibles d’entrada a forans o passavolants.

Vaig conèixer la festa de Les Santes de la mà d’una d’aquelles expressions artístiques, la música de les gralles, present antany en moltes festes majors i a primers d’aquells anys setanta gairebé residual, apuntalada principalment en l’estricte àmbit de les colles castelleres, a les quals proporcionava, i proporciona encara, la imprescindible cobertura musical.

Un grup de gent jove de les llavors anomenades comarques castelleres vàrem articular un seguit d’accions per introduir-nos en el reduït i aleshores desprestigiat univers dels sonadors de gralla. Ho fèiem d’entrada per resoldreel problema que teníem les noves colles castelleres que s’anaven formant. El vallenc Francesc Piñas, catedràtic en l’art de fer castells, torres i pilars, ho explicava molt bé fa només un parell de mesos quan li atorgaren la distinció de la Creu de Sant Jordi: “A la dècada dels seixanta -va dir-, fer castells no donava gaire categoria i això va canviar a la dècada dels setanta, quan s’hi van implicar persones amb carrera universitària...” Bé, no pas tots, ni de lluny, teníem o estudiàvem una carrera universitària, però dona una visió esquemàtica i aclaridora del que també es va produir en el camp de la música popular i tradicional. Allò que en la mateixa època, i salvant les distàncies i contextos, a la venda veïna Itàlia anomenaren riproposta.

Els contactes amb la gent de Mataró suposo que van venir pel Jaume Armella, que en aquells anys s’havia instal·lat a Cornudella de Montsant a la comarca del Priorat, per estar, segons deia, al bell mig dels Països Catalans. Allà hi va promoure una colla de castells, els Brivalls de Cornudella, que ara tornen a ressorgir, L’Armella no solament va ser un impuls del nostre moviment, sinó que amb la seva experiència i visió de la situació li va imprimir una projecció i caràcter eminentment nacionals. En aquest sentit, vàrem publicar durant un parell d’anys la revista Gralla. Tenia una periodicitat bimestral, en una tipografia molt modesta però amb força dosi d’il·lusió, tanta com de gosadia, entre els redactors. En total en van sortir vuit números. Vam aplegar uns 450 subscriptors de Mataró. Són cinc: Josep Comas i Valls, Andreu Carretero i Serra, Immaculada Vilatersana, Josep Timoneda, del qual ens van retornar els darrers exemplars per canvi de domicili, i el grup d’animació Barrila. Juntament amb altres amics restauraren a Mataró un exercici que ja s’havia practicat a la ciutat un parell de generacions abans per la Colla Els Cabot, coneguts com Els Grallers de Mataró. Un reconeixement, doncs, a tots ells.

Sembla que la primera vegada que vàrem venir a fer matinades a Mataró va ser per les Santes de 1978, fa just trenta-cinc anys. Ens vam trobar, en aquells anys l’anomenada Transició en els que tot semblava possible, amb la campanya Les Santes, fem-ne Festa Major. Crec que per casa encara hi trobaria alguna samarreta amb la proclama. Just en aquells mateixos anys, a l’altra banda de l’Atlàntic, el músic, compositor i pedagog canadenc Murray Schafer va divulgar el concepte Soudscape, que es traduí per aquests verals com a paisatge sonor, disciplina que relaciona el so amb la comunitat i el context en què es produeix, sigui natural o artificiós. La interrelació entre els ambients sonors i el comportament de la comunitat que els percep, des de llavors ha estat objecte d’interès, estudi i divulgació dels etnomusicòlegs. Jo vaig conèixer el concepte en una sessió del Seminari Europeu d’Etnomusicologia celebrat a la ciutat de València a primers de setembre de 1991 per una ponència-debat aconduïda per José Luis Carles, just el primer any, després de més d’una dotzena de fer-ho, que vaig deixar de venir a tocar a Mataró.

Sense pretensió de cap mena i en un esquema forçosament superficial intentaré doncs apropar-me a la festa de les Santes des de la consideració del seu particular paisatge sonor contemplat pel vessant de què convencionalment anomenem música tradicional i popular, i deixo de banda volgudament eufemismes com música folk, ètnica o d’arrel, perquè els trobo massa reduccionistes.

Cal començar per les campanes, que assenyalen des de fa molts i molts segles paisatges sonors, des d’Escandinàvia a l’Estret de Gibraltar i des del País de Gal·les als Urals, proporcionant alhora informació codificada molt concreta a cada assentament. Mataró, òbviament, es troba dins d’aquest immens rectangle amb un discurs propi dels seus bronzes. Els meus amics de la Confraria de Campaners de Catalunya, de la que en soc soci fundador i n’he estat molts anys membre de junta, em diuen que quan vingui per ací estiri les orelles dels campaners mataronins, perquè amb la instal·lació dels jous metàl·lics a la postguerra, sembla que per instal·ladors valencians, es van muntar els mecanismes òbviament a la valenciana, o a l'aragonesa. En aquest sistema les campanes es fan voltar repetidament, mentre que en el discurs català es porten a seure, amb la cap encara al cel, i es deixen caure pel mateix cantó per fer-les ventar sense que mai donin la volta sencera, un mètode que permet una sonorització variada que es pot sentir encara en uns pocs campanars que no han sofert les fúries de la modernització. En tot cas, poso en valor el Toc de Barram, que es tracta de patrimoni restaurat i només consta de batallades i tritlleigs al voltant del nombre 27. El repic general ja és tota una altra cosa. Tot i que segurament les orelles me les hauria d’estirar jo mateix, perquè alguns anys vaig pujar a ajudar als campaners voluntaris fent-les voltar també amb les meves mans durant la processó del migdia.

El so de les campanes ens condueix a l’habitacle del sagrat i ens trobem amb un paisatge sonor que al segle XIX conformava totes les solemnitats religioses en les festes patronals del país que s’ho podien permetre i que ara, extraordinàriament, el podem reviure a la basílica de Santa Maria de Mataró en la diada de les Santes Juliana i Semproniana. Venir a parlar aquí de la Missa de Glòria del Mn. Blanch, anomenada Missa de les Santes, aquí que és la pàtria dels meus coneguts i admirats especialistes Joan Vives i Francesc Cortés, fa sentir-me com si anés a Islàndia a dissertar sobre la pesca del bacallà. No patiu: solament vull subratllar-ne el vessant tradicional, en el sentit de com s’ha transmès entre generacions superant els moments crucials que van significar el motu proprio del Sant Pare Pius X a principis del segle XX i les disposicions del Concili Vaticà II la segona meitat de la dècada dels anys seixanta. Perquè la Missa de les Santes no és que s’hagués de salvar del canvi de paradigmes dictats des de Roma, sinó de la bona acollida que aquest tingueren entre nosaltres. Dels que van aplaudir les propostes d’aquell jove i brillant músic organista de la Capella Sixtina, inspirador del motu proprio, que es deia Lorenzo Perosi, ja no en queda cap que ens ho pugui explicar, però sí que en queden molts que vàrem ser, no ja testimonis, sinó protagonistes del segon periple esmentat, de la fúria amb què les guitarres, percussions i repertoris van irrompre en les cerimònies litúrgiques i de com titllàvem de carques als qui s’hi resistien.

Potser per tot això em va corprendre descobrir la Missa de les Santes l’any 1978, descobrir aquell insòlit monument. En aquell temps ja hi havia un renovellat esperit per apuntalar-la i fer-la créixer. Tant és així que fins vaig fer passos per apuntar-me als assajos i venir a cantar-la com un mataroní més. Però ni les males comunicacions a més de trenta anys enrere, ni la meva quotidianitat polifacètica m’ho van permetre. En els anys que vaig venir per Les Santes, sencer o per parts, vaig assistir a l’ofici. Després, durant uns quants anys, com a fidels oïdors de Catalunya Música que som a casa, de bon matí, un fragment de la Missa de Mn. Blanc que punxava l’inefable Joan Vives ens recordava que era un vint-i-set de juliol. Altres vegades l’hem sentida esporàdicament en qualsevol dia de l’any a la mateixa emissora.

Hi ha un segon element a considerar en el recinte sagrat vincular a la música tradicional, i el constitueix el cant dels goigs. Aquesta manifestació religioso-popular és única dels Països Catalans, compartida només amb l’illa de Sardenya. Més enllà de la seva finalitat pietosa i ritual, els goigs són impresos i acompanyats d’acurades il·lustracions, incorporats així en el gènere de l’anomenada literatura de fil i canya, i constitueix una branca important del col·leccionisme al nostre país, amb societats especialitzades que els promouen. Jo no soc un col·leccionista compulsiu de goigs, potser perquè m’agrada col·leccionar-los principalment en el meu cor. Si assisteixo a una església o santuari i em ve a tomb, els recullo, i amb els anys al mirar-los recordo aquella vivència.

És el que em va passar amb els Goigs a les Santes de Mn. Joan Busqué il·lustre per Josep M. Rovira Brull de l’any 1982. Aquesta edició és extraordinària perquè la centralitat del text i la imatge de les Santes Màrtirs és orlada completament per un seguit de gravats que expliquen el context i la festa. Els artistes, com els poetes, tenen el do de la interpretació pregona i aquesta orla expressa diàfanament la festa que vaig conèixer. Al marge dret hi ha l’abans i l’ara de la ciutat marinera, pagesa i industrial i ens permet imaginar el brogit quotidià de cada època. Una ciutat que podria ser la famosa Coca per un bergantí o una fragata. La resta de la gruixuda orla, presidida per la Basílica de Santa Maria i l'Urna de les relíquies, explica l’ofici cantat, la processó i el seguici tradicional d’aquell moment, obrint les Trampes seguides pels gegants i caps-grossos acompanyats per un esplèndid i aconseguit Quirze Perich a primer terme sonant el flabiol. Tanca seguici i orla el que llavors era innovador: una noia tocant la gralla i la figura de la Momerota.

A l’antiga música de les Trampes i del flabiol i bombo s’hi incorporava el so de les gralles, que a més de les matinades amb coets voladors, acompanyaven la Momerota i el seu foc sorollós. Després vindria el Ball de Diablesses, una altra novetat insòlita que feia certa aquella dita d’un polític italià quan expressà que el futur és femella. L’anàlisi musical del seu acompanyament és molt interessant, perquè ens mostra sense moure’ns d’una mateixa peça creada per David Xiberta, com els Tabalers do Maresme assenyalen què ha passat en aquest país just en un quart de segle, un signe del temps en el qual s’ha passat de formacions percutives tradicionals a les batucades de matriu brasilera.

Després vingué la reposició de l’Àguila coronada, un arquetip universal del poder, i en aquest format de faràndula, del poder municipal, ai las! Prou feble de per si i, a sobre, encara amenaçat. Antigament per ser figura emblemàtica   l’Àguila requeria un mestre de dansa que la fes ballar i l’acompanyament d’una cobla de ministrers executant peces de solemnitat. La preciosa peça que des de l’any 4987a companya l’àliga de Mataró, la vam localitzar per un seguit de casualitats en un llibre de llicències d’orgue al Monestir de Montserrat, jo mateix, perdoneu la immodèstia, juntament amb la meva estimada Paquita Roig que vingué també molts anys a tocar la gralla a les Santes . Es tracta d’un llegat, segons ens digueren el Pare Gregori Estrada, que ens en va revelar l’existència i el Pare Daniel Codina, que ens el va mostrar, provinent d’alguns dels convents desamortitzats de la ciutat de Barcelona. Sigui com sigui, els primers anys crec que la melodia es va interpretar amb cobla de flabiols, i després i fins ara mateix amb cobla de ministrers, que engrandeix dignament el patrimoni musical de la ciutat i crea l’atmosfera adequada en les intervencions solemnes de l’entremès.

Tot el que es podia sentir respecte a aquests instruments que acompanyaven figures i comparses en aquella prodigiosa dècada dels vuitanta, juntament amb la música d’església, és a dir campanes, part cantada de l’ordinador de la missa i els goigs, varen ser recollits en un vinil editat per TRAM l’any 1990 i produït per l’Associació Els Garrofers. Excepte la música religiosa i les campanes, la resta no és treball de camp sinó gravació d’estudi, però dona una idea preu clara del que es va mantenir o restaurar llavors. Les darreres peces són músiques d’antics balls mataronins desapareguts de molts anys, versions del ball de Serrallonga i del Ball de Bastons, amb l’esperança, com es manifesta allà, de la seva restitució.

En aquell pretèrit paisatge festiu hi tingué un especial protagonisme la banda de Gaianes per la seva qualitat i la simpatia amb què sintonitzaven amb la gent, un capteniment que va influir en la progressió de la festa i en determinats hàbits i melodies que configuren l’actualitat amb la Banda de l'Agrupació Musical del Maresme.

Aquests dies he contrastat el vinil de 1990 Tocs i Músiques de Les Santes amb el disc compacte recent Les Santes, amb lletra i música i, amb vint anys de diferència, es veu com gairebé es tripliquen les intervencions musicals, òbviament lligat funcionament a esdeveniments i situacions, moltes per mi noves, balls i figures, i a l’estatus de plaça castellera aconseguit amb tanta solvència. Això ens dona d’entrada la mesura del creixement i ascensió de la festa. Si l’escoltem i llegim la lletra petita amb les autories i els intèrprets ens adonem del perfecte equilibri entre la tradició i la creativitat i de com ha progressat la llista de músics populars i també les seves qualitats.

En aquest apressat inventari de l’acústica tradicional i festiva no podem deixar de banda el so de la cobla, aquesta tímbrica netament catalana que ha prodigat una considerable nòmina de cobles mataronines i d’altres llocs, a les que hi hem de sumar la presència continuada i centenària a la festa de les Santes de l’emblemàtica cobla La Principal de la Bisbal, amb les seves actuacions que han esdevingut gairebé rituals.

Segurament em deixo moltes coses, però no vull obviar la consideració que em mereix Mataró i la festa de Les Santes com a plaça forta i de referència de la música de flabiol i bombo, aquest home-orquestra avant la lettre que aparegué en l’Europa del segle XIII i que ha estat l’embrió de successives formacions de la música tradicional catalana, sense que s’arribés a perdre aquesta modalitat primigènia. Ho devem a la continuada presència de Quirze Perich i el que ell representava, que venia de molt antic, però també als divulgadors de la seva figura i del seu univers, a més de recol·lectors del seu repertori i que, gràcies a ells, continua present a la festa de les Santes executat per dits i llavis ben joves. Veient el vídeo de la Proclama de l’any passat amb l’estol de flabiolaires de totes les edats acompanyant l’Herald vaig sentir-me afortunat d’haver conegut i compartit amb el Quirze i amb alguns dels veterans flabiolaires que tancaven la marxa de la Proclama, una de les darreres passades de Les Santes a la qual el vell flabiolaire va assistir, en la qual ens rellevàvem, acompanyant amb les gralles els gegants quan marxaven, i ell tacant solament en les paraules per fer-los ballar.

I bé. Crec que potser ja he parlat massa. M’adono, parafrasejant el poeta, que no he parat de passar la rella per damunt dels records, mentre que el que importa precisament no és tant la memòria com la lucidesa per interpretar el present i la confiança i el coratge per encarar el futur. Fent una anàlisi pragmàtica ens adonem ençà de tots aquests anys evocats, el molt que s’ha progressat en les diverses branques del que anomenem música tradicional i popular: en el coneixement, l’organologia, la pedagogia o transmissió, el prestigi, la interpretació i l’excel·lència aconseguida per un bon esplet de joves i no tan joves intèrprets. En el programa d’enguany de les Santes, sense anar més lluny, es pot comprovar. Però hi ha una certa trampa en aquest planteig, perquè és tan important la qualitat dels intèrprets i els repertoris com la de l’existència i la sensibilitat d’un públic capaç d’apreciar-la, i això ja no és tan clar.

D’altra banda, no és correcte aïllar la música del context que la justifica i per això he proposat d’entrada el patró de paisatge sonor. La pregunta és: Quin paisatge sonor volem per la nostra festa? No sé si hi haurà ecologistes que els preocupi aquest paisatge i to el que l’assetja: la massificació, el colonialisme, la transgressió de l’harmonia i l’equilibri acústic i de les pautes elementals de la convivència; el trencament de la transmissió generacional, en aquesta societat nostra tan apressada, dels arcans o ressorts de la festa. La resposta no és fàcil, i no passa per les idees brillants sinó per la interdisciplina i el debat serè.

Pensant en tot això, aquests dies he rellegit un llibre del periodista i escriptor mataroní Santiago Vinardell publicat l’any 1919 amb el títol Aleluyas, una joia de bibliòfil que agermana un cop més la vostra ciutat i la meva perquè va ser imprès en els tallers llavors ja barcelonins de l'Oliva de Vilanova, i amb il·lustracions del gravador també vilanoví Enric-Cristòfol Ricart. L’autor va exercir durant any la professió a Madrid, on es va editar el llibre, òbviament en llengua castellana, tot i que també hi introduí paraules i cites poètiques en català.

Vinardell escrivia molt bé. En un parell de capítols titulats El entoldado, l’envelat, com ell mateix aclaria, i El encanto de la víspera, mostra molts d’aquells ressorts que feien rodar les festes majors del Maresme i de la costa catalana en general. Del seu relat se’n desprèn que la festa és transversal, que contempla totes les edats i que cadascuna la viu i la sent de diversa manera. Explica la clau del perquè funciona tan bé aquest ball que anomeneu Requisits de Festa Major. Desgrana la preparació necessària per a la festa en els àmbits públics, familiar i personal. Recalca el valor de la il·lusió i la sorpresa en aquest espai-temps de treva i de concòrdia que hauria de ser la festa major, una festa patronal que la descriu sense localització específica, però es delata com a mataroní quan apunta “también llegan los contores de la compañía de ópera de la capital. Mil trescientos círios iluminarán el templo.” Tot plegat en una prosa d’estil ampul·lós propi de l’època, una prosa en què hi aflora sovint una manifesta sensualitat.

Les festes majors de Catalunya les qualificà de fastuoses i solemnes, estrepitoses i pantagruèliques. Jo hi afegiria: I que per molts anys sigui així, sota l’empara de Santa Juliana i Santa Semproniana. Moltes gràcies!

Glòria a les Santes!

Mataró, 19 de juliol de 2013
Estrena de Les Santes