La Missa de les Santes

Il·lustríssim Senyor Batlle, regidors i regidores, autoritats, benvolguts Administradors de les Santes, amics mataronins, senyores i senyors, 

Quan un 27 de juliol d'ara fa uns quants anys -a les darreries del segle passat, ja hem de dir- uns amics de Mataró em van convidar amablement a la Festa Major de la ciutat, em va tocar, és clar, assistir per primera vegada a la Missa de les Santes, arraulit al peu d'una columna de la basílica de Santa Maria, prop de la Capella del Roser, i atapeït entre una gentada que ja feia preveure que allò no era de cap de les maneres un acte formal, un acte més de la litúrgia festiva d'una ciutat. Si avui som aquí és perquè Les Santes és un moment essencial dins de l'aparador d'actes que presenten i representen una col·lectivitat una vegada a l’any a través d'això que en diem “la Festa" (segurament per manca d'altres conceptes i de matisos). Encara més, per a molts mataronins la Missa cantada de les Santes és el moment de màxima representació d'una creença que, més enllà de les conviccions religioses de cadascú, és la creença en l’existència i en la voluntat de pervivència d'una comunitat ciutadana singular. 

És per tot això, i perquè de cap de les maneres m'hauria imaginat des d'aquell angle de la basílica, mig amagat, que mai tindria el privilegi de seure en aquesta taula exposant públicament davant dels mataronins aspectes d'una celebració que és ben seva, que m'he d'excusar per l’atreviment de parlar de coses forçosament molt personals de la vostra experiència. Actes que, malgrat que són viscuts públicament, voregen les intimitats més arrelades i difícilment explícites. Demano benevolència, doncs, per ser el foraster que us parla d'allò que vosaltres sabeu sobradament i molt millor del que jo puc assajar avui d’explicar. 

Així doncs, la Missa de les Santes s'ha convertit probablement en el moment més emotiu (i, per tant, de primera importància simbòlica) del dia anual en què els mataronins expresseu què sou, què heu estat i què voleu ser. Al costat d'en Robafaves i els Nans, més vistosos en la part festiva de carrer, un antropòleg de la primera volada us diria de seguida que en aquest moment a la basílica s'hi expressen els sentiments i les voluntats més profundes d'una part dels que se senten ciutadans. I que els ciutadans més actius en vida associativa, política, econòmica i religiosa hi són presents gairebé tots. 

En les ratlles d'anunci de la meva intervenció, expressava que cada ciutat té un dia a l’any per mirar-se a si mateixa. Per presentar-se a la plaça pública i als espais més valorats i recordar que venim de lluny i que volem anar més lluny. Aquest dia la festa és la ciutat. I les Santes (no pas per atzar dues) són, alhora, la memòria del passat i la metàfora del present. Són, alhora, l’evocació d’uns valors i la constatació d'una voluntat de ser junts. 

Atenint-nos a aquesta importància simbòlica de l’acció, l’acte és ben solemne, com pertoca. I ben llarg, per cert! És un efecte secundari típic d'aquesta mena d'actes, on sembla que sigui difícil d'acabar-los perquè els assistents mai estan prou assadollats de la ratificació que hi van a cercar. Perquè, en definitiva, la Missa és com una promesa, com un jurament de ser i de voler ser part de la comunitat. Una comunitat que la resta de l’any ha de ser forçosament imaginada (tot i que aquesta imaginació, no ho oblidem, té més poder efectiu que l’economia i que les estructures polítiques i administratives, o sigui, és aquesta convicció compartida la que acostuma a dotar de poder efectiu i convençut a l’acció en l’economia i en les estructures polítiques). Comunitat imaginada i que es fa físicament perceptible en l'atapeïment de gent a la basílica, en la representació física de la comunitat i, sobretot, en l’expressió sonora de l’adhesió. 

No us penséssiu amb això que sou únics: el mateix mecanisme funciona a les quatre parts del món. I de manera ben semblant a la mataronina l’observem arreu dels Països Catalans i de gairebé tots els països de cultura llatina. En un lloc pot ser el cant dels Goigs dels sants patrons, en un altre pot ser les Completes (com passa a Cervera i a Artà), en un altre també l’Ofici o el Novenari (com a Vilafranca amb Sant Fèlix), en un altre l’acte principal s'ha desplaçat a la plaça (com la Patum de Berga) o en una processó o en una dansada processional (com he pogut estudiar en alguns pobles de la Vall d'Albaida). Ara bé, quan hi ha una comunitat que vol manifestar que ve de lluny, que existeix, i que vol anar més lluny, necessita aquest moment emotiu i vivencial anual. I molt sovint ho fa des de l’acte de cantar, des de la unió de les veus que fa experimentar la unió de les voluntats, dels cossos en acció. Com podria negar-se a si mateix el sentiment de ser mataroní algú que ha estat cantant la Missa el 27 de juliol? Com ho pot oblidar els mesos següents després d’esgargamellar-se amb tota l’emoció i tota la força? Com ho pot oblidar qui ha estat esperant els dinou Si bemolls del tenor solista en l’ària Deus Pater, en una demostració de força i de poder vocal? Viure aquests moments a la basílica compromet, emocionalment, igual que haver renovat la promesa de ser fidel a aquesta voluntat de comunitat, a això tan vague i tan important que és participar d'una comunitat ciutadana. 

La veu ens fa humans. No hi hauria societat sense la veu. I no cal pas recordar la vinculació directament divina de la veu que trobem ja en les escriptures més antigues del judaisme i del cristianisme. I la veu en directe -la pròpia i la dels nostres consemblants- continua essent l’acció humana que ens afecta més, que ens uneix i que ens fa tremolar d'emoció. Per això no deu ser cap atzar que aquesta estilització de la veu que és el cant formi el nucli expressiu de l’acte on ens volem sentir representats. Sabeu prou que no és de cap de les maneres "un concert” on anem a contemplar, a veure si ens emocionen. És un acte alhora religiós i comunitari, en el sentit més ampli de la ciutadania contemporània, que ser-hi ens fa còmplices d'un sentiment que volem compartir.

Ara bé, algú ens recordarà que la Missa de les Santes es va estrenar l’any 1848, i que va trigar un xic a prendre la plaça insubstituïble que té actualment. No m’embrancaré ara en gaires detalls històrics, que d'altra banda tenim molt ben documentats i teniu magnífics especialistes mataronins a qui no s’escapa cap element. Però sí que vull recordar que les festes ni són de la mateixa manera des de l'inici dels temps, ni apareixen de cop per art d’encantament. És molt interessant observar com van articular-se diverses circumstàncies fins a fer possible un acord de ciutat a voltant de dues santes i, més endavant, a l'entorn de la composició musical de la Missa de mossèn Manuel Blanch. Amb la intenció de no allargar-me innecessàriament, sí, però, que vull recordar-vos en dos punts allò que ja coneixeu bé: 

-un procés llarg de les forces vives de la ciutat de Mataró per obtenir les relíquies de les santes Juliana i Semproniana que arriben de Sant Cugat del Vallès l'any 1772, i que fins al 1852 no són acceptades oficialment per la normativa vaticana. O sigui, un llarg esforç de vuitanta anys per tal de construir un nou patronatge de la ciutat en una època de renovació profunda de les estructures socials, econòmiques i vitals de la ciutat -amb duplicació del nombre d'habitants!-, alhora que coincideix amb la gran expansió econòmica lligada, entre altres elements, al comerç amb Amèrica. I que culmina el 1848 amb el primer tren de la península Ibèrica (que no d’Espanya, que va ser el de l’Havana de 1837, em sembla que també participat econòmicament per mataronins). Per què necessitaven nous patrons de la ciutat? No servia Santa Maria? Ens estan dient que aquests decennis eren temps de refundació de la ciutat, de ser i de voler ser. I això va passar en el segle XIX a moltes ciutats catalanes. Com a vigatà, he d'esmentar que a la ciutat dels sants es va fer el mateix procés exactament les mateixes dècades substituint Llucià i Marcià per Sant Miquel dels Sants, però en una situació social, econòmica i demogràfica llavors de decadència de la ciutat. Per cert, entenc que la tradició tan freqüent a diverses localitats de Catalunya dels sants dobles i bessons (indistints en la iconografia l'un de l'altre) i d'origen situat en noms de l'imperi romà no és cap atzar, sinó tota una manera cultural de veure el món: la ciutat doble, amb antagonismes acordats i equilibrats que col·laboren i estableixen acords per créixer junts. Un canvi més d'aquestes dècades, la Mare de Déu de la Mercè que desplaça la romana Eulàlia en el patronatge de la ciutat de Barcelona. 

-El procés de canvi de sants patrons sempre va acompanyat de noves propostes musicals per solemnitzar els nous acords i fer-los viure sensiblement, físicament, dels ciutadans. Això pot quedar en composicions diverses que es van utilitzant, alternant i acumulant, com va passar a Mataró entre 1772 i les darreres dècades del segle XIX. La Missa de la jove promesa que era Manuel Blanch el 1848, estudiant de capellà amb 21 anys i fill d'un mestre d'aixa i navegant de la ciutat, no era res més que una nova proposta molt d'acord amb les novetats musicals més puixants de l'època, el brillant i esplendorós belcantisme dels Rossini, Donizetti, Bellini, Pacini, Riccí i Mercadante, que no deixa a ningú indiferent amb el lirisme i la joia de viure que transmet, i l’estrena el 1847 del Gran Teatre del Liceu, com ja ha estat molt encertadament descrit. Però cal recordar que la composició de Blanch no va ocupar el lloc simbòlic que li adjudiquem avui, ni va estar completada com la coneixem avui, fins força dècades més tard: el procés d’emergència i d'acord simbòlic va necessitar temps, ritualització i consuetuds. En definitiva, es mostra explícitament l’acord ciutadà i la voluntat entorn d'aquesta composició quan l'any 1907 s'aconsegueix un permís especial del Vaticà per continuar-la interpretant després de la regulació del cant litúrgic que apartava l’estil operístic dels altars. 

És així com l'acció de grups líders i hegemònics de la societat mataronina creen unes noves patrones i un símbol musical que les solemnitza. I en fa l’emblema lligat a la voluntat de ser de la ciutat refundada. I ho fa a partir del model musical més modern i potent a tota Europa a mitjan segle XIX: l’òpera italiana, emblema de les classes socials liberals -que en els seus salons feien triomfar aquesta música- i de les idees de progrés i de modernitat. Vist així, entendrem que el tren i la Missa de les Santes construïen simbòlicament i alhora la nova ciutat des de l’optimisme en la modernitat i el futur. I cal recordar que el fet que sigui "construït" amb més intenció i més acció de la que potser els adjudicàvem, és l’única manera de fer les coses: totes les col·lectivitats necessiten construir-se i totes les comunitats s’estan contínuament construint i reconstruint. Per tal que hi hagi sentiment de continuïtat en la pertinença, cal renegociar contínuament com refer, retocar, acordar i ajustar l’acció que ens representa col·lectivament. Com ho sintetitzava un personatge de Woody Allen que afirmava: “la tradició és la il·lusió de la continuïtat”. I jo hi afegiria “la tradició és la voluntat de construir la continuïtat". Recordeu, només, els acords que al voltant de les Santes es teixiren amb els cors en la dècada de 1930, recordeu els equilibris que es feren en les dècades de 1940 i 1950, i els posicionaments que s'hagueren de prendre entorn del Concili Vaticà II per evitar que la Missa de Manuel Blanch quedés arraconada en la renovació litúrgica, i encara els nous acords que s'hagueren d’establir pel que fa a interpretació i directors l'any 1971, refets en la dècada de 1990... Gairebé cada deu o vint anys s'ha de reajustar l’acció simbòlica si no la voleu deixar en una simple romanalla històrica. Certament, els moments epifànics com va ser l’establiment d'uns nous patrons o la fixació de la música de Blanch són escassos; han de ser escassos i són resultat d’una transformació profunda de la ciutat. Hem d'estar atents i saber escoltar quan es produeixen, però no passen ni molt menys cada dècada. Ara bé, l'ajustament de com ha de ser la celebració comunitària sí que, per una banda o altra, cada festa de cada ciutat el fa cada any.

I aquí passo a la darrera part de la meva exposició. Què són Les Santes avui? Gran qüestió i difícil resposta! Ara bé, si rebaixem una mica la pregunta global i transcendent, potser tindrem elements per anar-nos construint cadascú la idea de cap on va la celebració i de cap a on la volem empènyer. Primerament, ens hauríem de preguntar si la celebració és útil. Si és útil personalment i emotivament per als que hi assisteixen, per com els fa viure uns valors tant compartits com privats. I com dins dels compartits hi té un pes aquesta identificació compromesa amb la comunitat de ciutadans. Segon, si és útil a la contínua construcció/reconstrucció del conjunt que denominem Mataró: simbòlicament i socialment, fa el servei que desitgem i de la manera acordada que desitgem? I, en tercer lloc, caldria veure la percepció que en tenen tots aquells mataronins que no hi són presents: podrien ser-hi? Com hi voldrien ser? Cal que es construeixi més gruix social en aquest acte precís? O cal diversificar-ho en més actes d’alta representació simbòlica de la ciutat? 

Seria del tot inadequat i presumptuós que per la meva part assagés respostes que només a vosaltres us pertoca contestar. A mi em pertoca només recordar-vos que teniu aquestes preguntes al davant i que no pensar-hi només fa que la barca sigui empesa per altres corrents i no per les vostres decisions. La celebració de Les Santes, com totes les celebracions, es pot modelar i modular. Els equilibris, els acords entre persones i institucions, encara que siguin poc estables, són inevitables i són desitjables, de la mateixa manera que s'ha d'anar fent acord entre les diverses formes d’entendre què és la ciutat i com volem que sigui. No cal que us digui que qui pensi que té ell sol la raó o la "veritat" de les coses, està perdut. 

I el futur? Jo vull acabar amb una crida optimista: la força i la consciència de la societat mataronina davant d'allò que representa el propi futur i la construcció de la comunitat ciutadana, és alta. Cal assumir-ho, és clar, i cal fer-ho des de l’observació atenta i perspicaç, però també des de l’emoció i la voluntat. Quan el matí del diumenge 27 de juliol d'enguany, enmig de la calor i de la gentada que hi haurà (perquè serà, segur, un dia assolellat i amb un cel blau i brillant!) cadascú ocupi el seu lloc a la basílica, i les veus de centenars de conciutadans s'uneixin esforçadament per solemnitzar com cal la Diada, us demano que penseu en la ciutat. En la ciutat no només de cases i economia, sinó en la ciutat de la gent que la fa cada dia el seu lloc per viure-hi la vida que tenim. De problemes no us n'escapareu, però si la celebració és la ratificació de la voluntat de viure junts, això obliga tant com la promesa més preuada. 

Canteu ben fort: les veus unides és la millor metàfora d'una ciutat valenta. I que tingueu una molt bona festa de les Santes! 

Gràcies. 

Glòria a les Santes!

Mataró, 19 de juliol de 2014
Estrena de Les Santes