La connexió valenciana de Les Santes

A tots els membres de la Comissió de la Festa Major que han fet i fan Les Santes que tant admirem i estimem.

Senyor alcalde de Mataró, regidors, regidores i resta d’autoritats, mataronins i mataronines, amigues i amics: molt bon dia a tots!

No sé si vostès seran conscients de la multiplicitat de pensaments que pot processar el nostre cervell en l’instant immediat quan es rep l’impacte d’una notícia o proposició que mai no esperava. Una cosa així em passà a mi fa uns mesos quan l’amic Cugat Comas m’informà que la Comissió de la Festa Major de Les Santes havia pensat en mi per a ser enguany el ponent de l’Estrena de Les Santes 2015 i, com Mataró celebra L’Any del Bequetero, el tema podria titular-se “La connexió valenciana de Les Santes”. En una ínfima part de l’instant immediat em sobtà el dubte: “Jo? Per què? Què puc dir?” I en la immediata fracció de temps posterior (i tot i no haver dit ni mu, però convençut que havia mostrat alguna carassa d’estranyesa) em percudí al cervell aquella part del títol: “La connexió valenciana...” i això em portà a pensar en assumptes tèrbols, en les males pràctiques d’alguns polítics valencians que ens feien ser notícia permanentment. Però tampoc érem els únics i aquesta colla d’escurabutxaques no n’eren un bon exemple, l’autèntica connexió valenciana havia succeït al Renaixement: els Borja! (tot un model de referència universal). Aleshores sí que havia sigut ben rellevant la mostra de la connexió valenciana al món, un temps en què els papes de Roma, Calixte III i Alexandre VI –de la família Borja de Xàtiva- crearen una xarxa de nepotisme familiar i de corrupció que dominà totes les esferes del que era el centre més gran de poder de l’època, amb intrigues d’una particular finezza en què els verins i les vendettes marcaren estil. Com deia Joan Fuster: “En aquells temps, a Roma, tots delinquien i assassinaven, però els nostres ho feien millor que ningú...”. Evidentment, aquest tampoc podia ser el tema per a l’Estrena... Quan aquell instant ja deixava de ser-ho i la mirada de Cugat i la meua s’entrecreuaven en silenci a l’espera d’una resposta, el meu cervell acabà de repassar el títol i es fixà en el determinant final “... Les Santes” i ací es feu la llum: el miracle de Les Santes! I la resposta fou: “Sí, vull ser el ponent de l’Estrena amb el tema ‘La connexió valenciana de Les Santes’”!

I ací em tenen vostès, molt honrat i agraït pel fet de gaudir de la seua confiança. He acceptat la invitació de l’Ajuntament de Mataró assumint la responsabilitat que suposa, però amb el goig de parlar sobre un tema del que em sento molt satisfet, perquè el que ha passat entre nosaltres és una mostra de com la Festa, i més globalment la cultura, pot ser una eina per millorar la relació entre les persones i els pobles facilitant-ne la coneixença i propiciant que ens sentim units per llaços d’afinitat, col·laboració i estima.

Si vaig a parlar de la connexió valenciana de Les Santes, nosaltres ja compartim moltes coses (història, costums, relacions comercials i familiars...) però la més important és la llengua amb què parlem, pensem, fem i sentim. Tot i que habitem una zona geogràfica allargassada en forma de cama –molt ampla per dalt i que s’estreteix al peu- i les distàncies entre Catalunya –que n’és la cuixa- i els valencians del sud -que en som el taló- són prou distants, i açò condiciona el contacte freqüent, quan diem: “mare, germà, llar, mà, abraçada, amic, bon dia, terra, poble”; ho fem amb accent variat però amb un mateix sentit i sentiment. I ara estic parlant-los en la varietat valenciana del nostre català, dubte que cap de vostès tinga dificultats per entendre’m. Mon pare, que feu el servei militar al 8è Regiment d’Artilleria Lleugera de Mataró, on el sorprengué la sublevació militar de 1936, quan tornà a casa -perquè els llicenciaren provisionalment- i sa mare li preguntà si entenia com parlaven els catalans, ell (molt sorneguer) li contestà: “Clar que sí, però ells no s’assenten, seuen; ni tampoc es giten, ells jauen, però tota la resta ho fan igual”.

Tot i aquesta particular apreciació lèxica de mon pare, alguns valencians hem hagut de patir situacions molt desagradables, absurdes, i també violentes, tan sols pel fet de defensar que vosaltres i nosaltres parlem el mateix. Fins i tot haguérem de demostrar-ho davant d’un tribunal -un cas semblant al judici de Galileu-: el Consell Valencià de Cultura, a proposta de la presidència de la Generalitat Valenciana, convocà unes entitats representatives de la cultura valenciana perquè exposaren les seues argumentacions sobre els orígens i la identitat de la Llengua. El que es parla -com a ponent de l’informe que presentà el Centre d’Estudi Contestans- sol·licità a l’Arxiu Històric Municipal de Mataró i al Museu Arxiu de Santa Maria còpia de documentació històrica de diferents èpoques per poder fer una anàlisis sincrònica amb altres documents contestans del mateix temps. La col·laboració de Josep Maria Clariana i de Rafael Soler i Fontrodona (q.e.p.d.), que ens facilitaren còpia de documents dels respectius museus mataronins, ens ajudà a demostrar la coincidència lèxica i sintàctica en documents valencians i catalans de la mateixa època (ja veuen que la connexió funciona en ambdues direccions). Afortunadament, no ens haguérem de retractar de res i el veredicte final -el Dictamen del CVC- expressà una cosa semblant a què la Terra és redona, que vostès i nosaltres parlem el mateix. Els qui no ho parlen són els que crearen i atiaren el problema del blaverisme, que ha tingut conseqüències molt negatives per a la societat valenciana i ha provocat divisions i enfrontaments que encara són latents.

Però nosaltres anem de festes, de festa major. I és en la Festa (amb majúscula) on els pobles i les persones que els conformen, millor expressen la joia de viure en comú i mostren al carrer el millor del que fan i són. La Festa arriba a esdevenir la signatura col·lectiva de la identitat d’un poble i, en aquesta ca, Les Santes ho són de Mataró. Les festes marquen fites en el cicle de l’any i en el trajecte per la vida, trenquen la rutina del viure dia i ens esperonen a obrir-nos i participar en un sentiment col·lectiu. Les festes no són un element accessori en la vida de les persones i d’una població, són un ampli ventall d’estímuls externs que capten els nostres sentits i produeixen emocions que van acumulant-se al nostre subconscient  i formen part de la nostra base cognitiva, sentimental  i evocadora, tant individualment com col·lectiva. En les vivències de les festes ens veiem en els qui eren i en els qui érem, en els qui feren i en els qui volen fer. En la Festa hi ha la mirada absorta de sorpresa dels xiquets, hi ha els joves que integren la seua alegria i vitalitat exultant i hi ha els majors que aporten el coneixement i la mirada profunda; tots la fan viure i la senten alhora, perquè la Festa -Les Santes- són moltes vivències però una mateixa emoció: ser una baula, un esglaó de la vida, de la història i de la identitat d’un poble, de Mataró. Nosaltres, els valencians, tenim una paraula -fester- per definir les persones que viuen la Festa participant-hi activament, uns versos ho expressen així: “L’orgull de ser fester/ és el pas a seguir/ per no perdre el corrent/ d’aquells que van partir/ i ens obrirem camí”.

Les festes es fonamenten en la tradició, normalment en uns fets i personatges que es perden en la boira del temps, però que any rere any, generació rere generació ens mouen a participar en un compromís i una joia col·lectiva. I celebrem uns actes, seguim uns protocols que semblen establerts des de sempre; però la Festa és tradició i també innovació. Les Santes -com qualsevol altra fes- han anat conformant-se al llarg del temps amb aportacions de diferents procedències que han anat adaptant-se al fer i al tarannà mataronins, totes elles han anat sedimentant i adquirint un caràcter conjunt peculiar que les ha anat fent assumir com a pròpies i són Les Santes que ara coneixem.

I ací, en aquest context, general, ja podem trobar rastres de certa connexió valenciana: alguna cosa tindrem a veure amb el sorell coeter i els esclafits de les mascletades, i els magnífics castells de foc i les palmeres que s’enfilen al cel la nit del 27 de juliol també tenen tro amb accent valencià, tant que la Pirotècnia Tomàs ja sembla que ha arrelat entre vosaltres. I els Capgrossos, que tant ens sorprenen un any i un altre amb els seus pilars, torres i castells, també tenen una base valenciana, no oblidem que els castells, les torres humanes tan característiques de Catalunya, s’introduïren a les comarques tarragonines a finals del s. XVII apreses de les muixerangues valencianes, que són un conjunt de balls i de construccions humanes que es donaren a conèixer en aquelles torres i on més prompte arrelaren amb el nom de “ball de valencians”. I ara els qui baixen al País Valencià són els Capgrossos, que fa 8 anys feren una preciosa exhibició de les seues habilitats en un encontre a Algemesí -el bressol de la Muixeranga- amb les dues colles locals i la Colla Joves dels Xiquets de Valls.

Parlar de festa és parlar de música, són termes indestriables. La música és la veu de la Festa: no podem imaginar una festa sense música i, en canvi, en qualsevol moment podem escoltar alguna composició musical de festa que ens pot fer evocar i sentir les sensacions i emocions que vivim en la Festa. I la música a Les Santes és la Missa de mossèn Blanch que dignifica, amb la solemnitat de l’Ofici religiós, l’homenatge a les santes Juliana i Semproniana, motiu primigeni de la Festa. I música ha estat per sempre en Quize Perich -arrel i fusta de flabiol- i esdevé música la repicada cadenciosa de la Barram que ens anuncia les Santes, i música són les colles de grallers que ens desperten a les Matinades perquè ja va sent hora de llevar-se i d’engrescar-se a la Festa. I música són les Trampes que acompanyen l’Herald en l’Anada a Ofici, i el so de la gralla que avisa quan els Capgrossos comencen a carregar el castell i exulta enfervorida quan l’enxaneta el corona i fa l’aleta; i més música demana la canalla que mai no té prou i no vol que la família Robafaves se’n vaja a dormir.

La música ha estat de sempre ben present a Les Santes, però, tot i açò, quan la Comissió de la Festa Major assumí l’any 1979 la responsabilitat de coordinar l’organització de Les Santes d’acord amb les autoritats municipals elegides en les primeres eleccions democràtiques, pensaren que s’havien de renovar molt i, com deien en el programa d’aquell any: “Calia que la celebració de Les Santes perdés el tarannà ‘oficialista’ i encarcarat que semblava marcar-la i s’havia de procurar que esdevingués plenament viscuda, participada i protagonitzada per tots els mataronins”, així que començaren a introduir una sèrie d’actes i iniciatives que donaren a la Festa un gran impuls que ha propiciat Les Santes que ara coneixem. Una d’aquelles iniciatives és la que motiva l’acte que estem celebrant ara mateix: calia música de banda als carrers de Mataró!

Corrien els primers dies de maig de 1980 i l’amic Josep Comas i Valls, amb qui havia tingut el plaer de treballar al col·legi Peramàs entre els anys 1976 i 1978, em telefonà per dir-me que la Comissió de la Festa Major tenia la intenció de contractar una banda de música per les imminents festes i em demanà si jo els podia aconsellar al respecte i fer les gestions per a la seua contractació. L’encàrrec era un embolat que, a més, ja es tirava al damunt i calia afanyar-se. Però en aquell instant ho vaig veure molt clar des del principi: per les condicions de dimensió de la banda i la qualitat que oferia per afrontar els actes de Les Santes per als quals se’ls requeria, la banda podria ser la Societat Musical “Mestre Orts” de Gaianes, per aquells anys dirigida per Santiago Vicent, un director entusiasta i molt preocupat per la formació musical i la banda havia adquirit un bon nivell que jo havia pogut comprovar en diferents festes de moros i cristians. Tot i això, li vaig fer un suggeriment: faltaven pocs dies per a les Festes de Muro -el meu poble- i era una bona ocasió per apreciar-hi in situ: a Muro, un poble de 8.000 habitants, venen unes 30 bandes de música -tot un mostrari per escoltar, apreciar i triar- i, ben decidits, un grup d’entusiastes mataronins s’enfilaren cap a Muro per fer un càsting de bandes. Començaren malament perquè arribaren tard a la Vespra (i ja saben vostès: “qui no té la Vespre, no té la Festa”) i en les festes de moros i cristians la Vespra és el Dia dels Músics, quan les bandes de cada filà desfilen pels carrers com a actors coprotagonistes de la Festa i reben els aplaudiments d’acollida de la gent. Però si els expedicionaris arribaren tard, calia llevar-se prompte: a trenc d’alba comença la Diana -per a molts l’acte més bonic i emocionant de la Festa-, 12 festers i un cap d’esquadra per cada filà tenen l’honor d’arrencar successivament la Festa, un moment quasi litúrgic en què el públic que omple la plaça de gom a gom contempla expectant –i quasi retenint l’alè- com els 12 privilegiats festers que formen l’esquadra comencen a marcar el pas als primers compassos de la música i, quan arriba el fort de la tocada, el cap d’esquadra fa un senyal i els 12 festers, tots a l’una, enfilen l’arma al muscle i arrenquen a desfilar harmoniosament. Es produeix un esclat d’alegria col·lectiva, un moment apoteòsic en què palmes i llàgrimes expressen que la Festa ja ha començat. I les filades recorren tot el poble donant-ne avís i són felicitades i convidades pels veïns al tast de pastes i licors.

Els nostres pioners mataronins començaren l’observació en la Diana i s’aplicaren amb deler en els diferents actes, el més fastuós l’Entrada, que és a la vesprada del primer dia on cada filà desfila amb tots els seus festers que mostren en esquadres de dissenys originals, carrosses i danses tot el que han preparat durant l’any. I açò requereix vàries bandes de música per cada filà, i als nostres observadors se’ls amuntonava el treball. Però quan ja n’havien escoltades unes quantes i arribà la banda de Gaianes, les seues cares creuaren mirades de complaença, els agradà tan eufònica i ben plantada que la decisió ja semblava presa. Des d’aquell moment li feren un seguiment exhaustiu en el seu discórrer pels carrers de Muro en els diferents actes festers: semblava que els perseguien, els feien fotos per tots els costats -com entomòlegs estudiant la peça cobejada- i els músics de Gaianes ja se’ls miraven de reüll una mica estranyats. Tots s’esclarí quan es parlà amb Santiago -el director- i se li explicà la proposta, ell es sentí afalagat per la confiança i mostrà una predisposició favorable, però això s’havia de parlar entre els membres de la banda per veure si estaven d’acord amb la proposta i, especialment, si les obligacions laborals els permetria la disponibilitat per desplaçar-se a Mataró.

Quedava poc temps per a Les Santes, l’Ajuntament de Mataró tramità amb celeritat les condicions del contracte, els músics es reuniren en assemblees i manifestaren el seu acord d’anar a Mataró a participar en la festa de Les Santes, cosa que per a ells era un repte, i tot un orgull. Es complimentaren totes les formalitats contractuals i el dia 25 de juliol -festivitat de Sant Jaume- ben de matinada partí de Gaianes cap a Mataró un autobús amb una gran pancarta que anunciava la seua procedència i amb 40 músics il·lusionats que carregaren els instruments i, com no!, les garrafes de cafè licor, imprescindibles en la festa. Gaianes és un poble que no arriba als 400 habitants, situat a la comarca del Comtat i carasolat al migjorn als peus del Benicadell, un dels cims emblemàtics del País Valencià. Menys de 400 habitants i 40 músics no és una mala proporció. Però no pensen que és un cas especial: la majoria de pobles de les nostres comarques, per petits que siguen, compten amb banda de música, quasi es podria dir que cada xiquet valencià, quan naix, ve al món amb un instrument sota el braç. Les bandes de música han sigut tradicionalment el principal referent col·lectiu i cultural dels pobles i durant l’any participen en les principals activitats de la vida local. Abans, els músics –la majoria persones treballadores- comptaven en la música com un complement d’ingressos en la seua minsa economia perquè participaven en les festes de molts pobles i també perquè, si els músics demostraven una especial qualitat, tenien en la música una de les millors eixides laborals com a integrants de bandes i orquestres de més nivell, la més freqüent, bandes militars. Actualment, la composició social de les bandes és molt heterogènia -en estudis, professions, edat i sexe-, i la majoria tenen la dedicació musical com una activitat vocacional i la continuïtat d’una tradició familiar.

I la vesprada del divendres 25 de juliol de 1980 ja teníem la Societat Musical “Mestre Orts” de Gaianes de Mataró... I els músics, amb els nervis temprats i l’emoció continguda, iniciaren la seua participació en la Crida de la Festa de Les Santes i la posterior recepció oficial en aquest Saló de Sessions. A d'aquesta primera actuació en continuaren moltes més durant 24 anys i sempre amb la mateixa emoció i alegria per vindre a una ciutat que els acollia amb tants detalls d’amabilitat, cordialitat i reconeixement. Tantes cercaviles acompanyant la Família Robafaves i tot el seguici, tants concerts en diferents places de Mataró, tantes actuacions alegrant les persones majors acollides a les Germanetes, recepcions amb les diferents autoritats mataronines que hi han hagut, i dinars de confraternitat amb els membres de la comissió de la Festa Major. En molts d’aquests actes s’interpretaven algunes marxes mores que comptaven d’immediat amb la participació espontània de mataronins que improvisaven unes voluntarioses filades que, indefectiblement, eren formades per dos entusiastes caps d’esquadra: Pep Manté i Joan Fradera (Uantxo) que demostraven un saber formar prou natural i encaraven la filà amb una gràcia que sorprenia als músics, que en són els millors experts i feren d’ells la millor crítica que es pot dir d’un cap d’esquadra: “Xe, no ha fan malament, semblen alcoians!”. Segur que allà on estiguen formaran en Les Santes d’enguany.

Entre els diferents actes en què actuaren, l’any 1983 hi hagué una novetat. A la Comissió de la Festa Major no els semblava bé que una vegada que havien fet la Dormida dels Gegants, tothom estava de festa per la Riera i a la plaça de Santa Anna, mentre la Família Robafaves –els principals protagonistes de la Festa- eren a la Casa de la Ciutat dormint com els xiquets. Era de suposar que, amb tanta festa pels voltants, la Família Robafaves s’hauria desvetllat i es bellugaria desficiosa per voler participar de la festa, calia fer alguna cosa per animar-los: així sorgí el “Desvetllament bellugós”! I qui millor que la banda de Gaianes per acompanyar-los en l’escapada nocturna? A dos quarts de 12, tots ben engrescats, iniciaren la baixada cap a la plaça de Santa Anna als sons del Bequetero, aleshores una bora musical desconeguda que des del primer moment enganxà a tots amb el seu ritme tan alegre i exultant i començaren a ballar i saltar al seu ritme. La idea fou tot un encert i l’any següent es continuà amb el Desvetllament, però els músics –amb bona intenció- pensaren donar-li més varietat a la baixada a la plaça i a continuació del Bequetero enllaçaren amb el pasdoble Amparito Roca: allò fou un escarot, es produí una espècie de revolta popular reclamant el Bequetero –era el senyal inequívoc del seu èxit- i no tingueren més remei que tornar amb ell. Mentre baixaven, els joves saltaven i ballaven al so de la música, però arribar a un punt de la marxa alguns començaren a ajupir-se comptant els compassos i, en arribar a quinze, saltaven tots alhora cantant un apoteòsic “eoeo, eoeeo....”, açò s’encomanà immediatament d’uns a altres i ja era tota la gentada saltant, cantant i ballant com un sol cos... havia nascut “el Quinze”, una mostra perfecta de l’èxtasi fester col·lectiu, que ha esdevingut un dels actes més característics de Les Santes: el Bequetero de Mataró!

Durant uns anys, la banda de Gaianes interpretà el Bequetero conjuntament amb l’Agrupació Musical del Maresme que per aquelles dates havia començat la seua activitat assolit un nivell de confiança suficient, els substituïren en la seua participació en Les Santes. Però no fou un acomiadament de “bon vent i barca nova!”, la Societat Musical “Mestre Orts” de Gaianes havia deixat una profunda empremta en la festa de Les Santes i l’Ajuntament els ho sabé reconèixer: l’any 2005 els convidà a un homenatge i posteriorment els dedicà una plaça al Parc Central que porta el nom “Plaça de la Banda de Gaianes”.          

Enguany, el 2015 –“L’any del Bequetero”- la banda de Gaianes no podia faltar a Mataró, els tindrem de bell nou a casa i, amb ells, una gran novetat: la filà dels Bequeteros de Concentaina –la filà a la qual el compositor Gustavo Pascual Falcó dedicà el Bequetero-. Però, què sabem de qui fou Gustavo Pascual i qui són els Bequeteros? Els ho vaig a explicar i, per contextualitzar la seua obra, crec que cal conèixer-los com era Concentaina a principi de segle XX i quin és l’ambient de les festes de moros i cristians, al qual dedicà la major part de la seua producció musical.

Gustavo Pascual Falcó nasqué l’any 1909 a Concentaina (cap de la comarca del Comtat) en el si d’una família modesta, fill de Josep Pascual Martí (Pep Patena) i Patrocinio Falcó Ferrer (l’Alabranta). Era el darrer dels tres fills del matrimoni, de salut malaltissa, sempre necessità especial atenció mèdica. Concentaina aleshores comptava 7.000 habitants, era una població bàsicament agrícola que estava patint la plaga de la fil·loxera que arruïnava les plantacions de vinya que cobrien l’extensa plana de secà entre Concentaina i Muro (“Per sant Jaume i santa Anna/ raïm a la Plana”). Però, en canvi, vivia un moment de reviscolament industrial: als tradicionals batans, telers i molins de paper, s’afegí una puixant indústria del calcer amb vàries fàbriques, alguna –com la de Venancio Riera, on treballaria Gustavo- amb quasi 300 treballadors. Son pare era cabrer i tenia interessos musicals: era president de la rondalla La Paloma. Gustavo, de xiquet mostrà bones dots musicals i ben prompte inicià la formació amb Antoni Pérez, organista de l’església de Santa Maria de Concentaina, als 10 anys ingressà com a clarinetista de la Banda Vella i als 14 anys ja era clarinet solista. La salut tan precària li impedí cursar estudis musicals fora de Concentaina –tal com era la seua intenció- i es posà a treballar com a tallador en la fàbrica de Riera. Però l’afany musical el conduí a formar-se –quasi d’una manera autodidacta- en els fonaments de la composició i de l’harmonia estudiant i analitzant partitures. Tenia una gran facilitat musical, era capaç d’interpretar una melodia que acabava d’escoltar o de transcriure-la en paper pautat; tocava diversos instruments, com el violoncel, el baix o la guitarra, i als 21 anys ja era director de la rondalla de pols i plectre La Paloma. Les dues bandes locals, la Primitiva del Serpis i l’Agrupació Musical Moderna es fusionaren i es creà la Unió Musical Contestana –amb quasi un miler d’associats- i açò propicià un ambient molt favorable i participacions en certàmens musicals que exigien alts requisits de qualitat tècnica i interpretativa.

Gustavo fou precoç en molts aspectes: als 13 anys conegué Consuelito Pérez (tres anys major que ell), de la benestant família dels Xocolaters i, tot i les reticències de la família, ben prompte es feren nuviets, però hagueren de passar 14 anys de prometatge fins que assolí una situació econòmica satisfactòria i es casaren l’any 1935. un any després, el 18 de juliol de 1936 –el mateix dia de la sublevació militar- nasqué la seua filla Carmen. Gustavo fou cridat a files, però pel seu delicat estat de salut passà uns mesos retingut a l’Hospital Militar d’Alacant fins que fou declarat “soldat no útil” i fou alliberat amb la condició de no abandonar Concentaina per a res. Així, amb molt de temps lliure, els anys de la Guerra foren els de la seua iniciació en la composició. L’estiu de 1937 compongué tres obres i les mostrà al seu cunyat, Paco el Xocolater, per dedicar-li’n una, Paco en trià una que destacava per la seua musicalitat tan alegre i pel ritme fester que desprenia. Aquesta obra, Paquito el Chocolatero, tots vostès la coneixen, com també la coneixen i la ballen a Suècia, Qatar o el Japó, però, potser, en desconeixien l’autor. És una obra que ja fa anys és el número 1 de la SGAE en l’apartat d’interpretacions a l’aire lliure i, si el fenomen Bequetero de Mataró va expandint-se, d’ací a uns anys pot quedar desbancada per una altra obra seua...

La major part de les seues composicions musicals foren de música festera, que és com es denomina la música escrita per a les festes de moros i cristians que es celebren als pobles mitjans i grans de les comarques centrals valencianes que envolten Alcoi –bressol on s’iniciaren al segle XIX-. Els festers s’organitzen en filades que són unes associacions que tenen com a finalitat la participació en les Festes. Els festers de cada filà paguen la fulla, és a dir, les despeses del que costa eixir a festes (la més forta, la banda de música). La procedència social dels membres és ben heterogènia, on hi ha cap filà en què predomina una classe o unes idees polítiques determinades, però en canvi, fins fa pocs anys, sols eren homes els seus integrants, el cas més extremat és Alcoi, on la participació femenina és encara un repte a aconseguir. La filà és un lloc d’encontre setmanal: s’hi va a ratllar (fer una provisió econòmica per a les despeses), trobar-se amb els amics de filà fent-se l’aperitiu, que pot allargar-se durant hores xerrant de tot i fent assajos formant esquadres. L’ambient de la filà i la Festa el defineix amb precisió l’Ovidi Montllor en quatre versos de la seua cançó “El meu poble, Alcoi”: “Tants amos, tants obrers,/ colze amb colze, companys,/ moros i cristians/ que el cafè els fa germans”. Molts no saben de l’efecte euforitzant i harmonitzador que compleix el cafè licor en la Festa...

I un poc d’aquest efecte el viuria Gustavo en algun moment a la filà els Borts, on ratllava. Es conta l’anècdota d’un any, amb les festes de Concentaina al damunt, els companys de filà li comentaren que per què no havia compost cap peça per a la filà; ell callà, se n’anà a un racó i començà a prendre notes. Quan se’n tornà a casa eren les quatre de la vesprada i Consuelita, que l’esperava amb el plat d’arròs escudellat a taula, li’n digué unes quantes de bones i ell, habitualment tan complidor i formal, se’n pujà escales amunt i sols li pongué dir: “perdona, però he d’instrumentar aquestes notes” Dues setmanes més tard s’estrenava "Buscant un bort" en l’Entrada de les festes de Concentaina...

Algú podrà pensar que la inspiració fou el cafè licor, però al treball li passava una cosa semblant: un dels encarregats de la fàbrica anà un dia a queixar-se a l’amo perquè Gustavo deixava molt sovint el que estava fent i es posava a prendre notes d’alguna composició que portava entre mans. El senyor Riera –un home molt estricte- cridà a Gustavo i aquest, tement el pitjor, li explicà el que feia i l’empresari, molt aficionat a la música, fou comprensiu i li digué que no es preocupara i avisà l’encarregat per a què respectara aquestes pauses musicals que feia Gustavo. I és que la fama de la seua activitat musical ja era ben coneguda i sovint tenien coneixement d’alguna novetat perquè la majoria d’obres eren dedicades a persones o a les dues filades a les quals es vinculà: els Borts i els Bequeteros.

És en aquesta última filà, fundada l’any 1941 a partir d’una escissió dels Borts, és on naix "El Bequetero". Obra que en principi anava dedicada als seus amics Bartolo i Gadea, amb els quals començà a compartir filà, però fou tan gran l’entusiasme amb què els nous bequeteros acollien la composició i de com li adaptaren uns moviments tan peculiars de desfilar al ritme de la marxa que no tingué més remei que nomenar-la "El Bequetero". No es podia imaginar ell –ni crec que ningú tampoc- que temps a venir hi hauria una altra apropiació de la composició adaptant-la a una altra peculiar manera d’interpretar les seues notes en una creació espontània de sinèrgia col·lectiva i apareixeria “El Quinze” a Mataró.

"Paquito el Chocolatero", "El Bequetero", l’"Himne dels Borts", "Rafael Ronda", "Buscant un bort", "El Bereber", "Navarro el bort", "Consuelito Pérez", "Bequeteros a ratllar", "Ball del Moret", "Tots menys un", "Som i no som d’eixos", "No m’ho puc llevar del cap" i "Vicent Flores" són les obres que compongué per a la Festa, però a banda féu motets religiosos (era una persona molt creient) i també en féu de crítica social, que solia improvisar en els dinars de filà al camp i que cantaven quan tornaven ben animats al poble. Mig món coneix "Paquito el Chocolatero", Mataró ha fet d'"El Bequetero" el seu himne, però jo els recomane que facen per escoltar "Navarro el bort", per a molts la seua millor obra i tot un referent que marca la renovació de les marxes mores en la Festa; senzilla i majestuosa alhora, té una finor i uns matisos de gràcia i sensibilitat melòdica que és capaç de commoure els sentiments més profunds dels qui l’escolten.

Gustavo Pascual, vivia per a la música, la família i el seu poble. Però la salut no millorava, ans al contrari, minvava dia a dia. Ell, sempre tan fràgil, empitjorà molt a partir de 1945, just quan acabava de nàixer el seu fill, Gustavo, que féu la parelleta amb Carmen, la germana major. L’operaren però cada dia anava a pitjor, tot i això encara compongué el pasdoble "Vicent Flores", dedicat a un bon amic, i el dia 17 d’abril de 1946 -Dimecres Sant- després d’haver pogut escoltar els xiquets que passaven pels carrers cantant la salpassa, morí a la una del migdia. L’endemà fou soterrat vestit amb l’uniforme de la Unió Musical Contestana, l’acompanyava tota la banda amb els instruments muts sota el braç, la filà Bequeteros sufragà les despeses del soterrament. Tenia 36 anys. Queda la seua música i els ecos de la seua obra ressonen per places i carrers.

 Ara, amigues i amics mataronins, sabeu quina persona, quina ànima i quin món sustenten les notes i l’esperit d'"El Bequetero" que vosaltres heu escoltat, l’heu acollit, l’heu adaptat i l’heu fet també vostre. D’ací una setmana tindreu entre vosaltres de bell nou la banda de Gaianes i la filà dels Bequeteros de Concentaina, amb ella vindrà Gustavo –el seu fill- bequetero de tota la vida, que ja vingué a Mataró quan l’any 2009 l’Ajuntament féu un homenatge de reconeixement a la família i a l’Ajuntament de Concentaina. La banda de Gaianes ens oferirà un concert de música festera al Teatre Monumental i, a continuació, acompanyaran per la Riera la filà Bequeteros en una exhibició de la seua peculiar manera de desfilar i formar el Bequetero. Ben segur que us quedareu sorpresos dels moviments i de les evolucions (ells en diuen numerets) que formen els 12 membres de l’esquadra a les ordres del formador, semblen figures d’un caleidoscopi humà que es fan i es desfan sense atur, talment la representació d’un tractat de geometria mòbil o bé l’escenificació d’alguna varietat de la teoria del caos que, miraculosament, sempre acaba en un ordre compassat que omplirà la Riera amb un esclat de joia que compartiran tots els qui hagen pres la sàvia decisió de no perdre’s aquesta oportunitat.

 Després del que us he relatat, he de concloure la conferència dient-vos que mai no podria haver hagut cap connexió valenciana a Les Santes de no ser per vosaltres: la ciutat i la gent de Mataró. Procedim de pobles diferents i distants, però tots som persones que anem i venim, que rebem i donem i –ho vulguem o no- tots som interdependents i, si som receptius i de mentalitat oberta, ens podem sentir pròxims i avançar aprenent i rebent els uns dels altres. I això és el que ha passat a Mataró amb el que hem denominat “La connexió valenciana de Les Santes”. Des del primer ajuntament democràtic, que recolzà la iniciativa de la Comissió de la Festa Major de convidar la banda de Gaianes a participar en Les Santes, les diferents corporacions municipals han sabut valorar el seu paper fonamental en l’evolució de la Festa i tot el poble de Mataró ha fet seu el que se li oferia i li ha sabut donar nova via. Des dels primers anys que vingué la banda, els músics foren acollits, no com uns forasters que venien a complir un encàrrec, sinó com uns amics, uns parents que venien a mostrar el millor que sabien fer i calia acollir-los a casa amb tots els honors. A Mataró també el grup Al Tall ens ha cantat “que a un home que ve del poble/ ningú fa baixar la cara” i Pep Gimeno “Botifarra” ha portat la veu del cant tradicional valencià i l’Orquestra Montecarlo –que mai no fa vacances- i pels carrers esclata l’alegria sorollosa dels coets, la música sona amb aires de festes de moros i cristians mentre els Capgrossos enlairen cada vegada més alts els antics balls de valencians.

Heu sigut receptius i agraïts i, si en el seu dia reconeguéreu la labor de la banda “Mestre Orts” de Gaianes retent-li un homenatge, ara reconeixeu l’empremta que "El Bequetero" –la composició musical de Gustavo Pascual Falcó- ha deixat a Mataró i li dediqueu L’Any del Bequetero amb la presència de la filà que donà origen a l’obra, i amb ells tornen els músics de la banda de Gaianes, que són els qui us la mostraren i ensenyaren a estimar-la i fer-la vostra.

Així, serà ben notòria la bona relació que hi ha entre Mataró i el comtat, una comarca valenciana envoltada per fermes muntanyes –la Mariola, el Benicadell, la Safor i l’Aitana- que són fars de llarga referència per a una gent que estima la seua terra, la seua llengua, els seus costums, la seua música. I la terra, la llengua, els costums i la música també són vostres: són nostres!

Mataronins i mataronines: en l’Estrena d’enguany, com sempre i per molts anys, Glòria a les Santes!

Mataró, 19 de juliol de 2015
Estrena de Les Santes