Tot va començar a la Còlquida

Senyores, senyors, bona tarda.

Amb el permís, doncs, dels que m’han precedit, passo a llegir-los el text que m’ha estat encarregar per a donar inici a la festa de les Santes, Juliana i Semproniana. 

Tot va començar a la Còlquida
Tot va començar a la Còlquida, als peus del Caucàs, quan els atrevits argonautes van entestar-se en robar el Velló d’or i per tal d’aconseguir-lo Jassó acceptà junyir els esfereïdors bous de peülles de bronze d’Eetes, rei del territori. Aquest bous prodigiosos eren animals terribles, que a mena de la Momerota, expel·lien foc pels narius. Però Jassó no hagués aconseguit junyir-los sense el concurs de Medea, la fetillera, que enamorada de l’argonauta, va proporcionar-li un ungüent per protegir-lo del foc dels bous, cherchez la femme. 

Però la notícia de bèsties d’aquesta mena, expel·lidores de foc i flames, encara ve de més lluny, de fet comença quan l’home deixà de ser caçador per esdevenir agricultor, perquè amb l’agri, comença la cultura. Allí on va nàixer l’agricultura, entre els dos rius, l’Eufrates i el Tigris, s’afiguraven la natura adversa a l’home com un drac arquetípic, Tiamtú. Un enorme drac que retenia tota l’aigua, principi de vida. Per alliberar aquesta aigua, algú havia de matar el drac, havia de néixer un heroi. El nom d’aquest heroi? De moment Tishpak, el qual en una colossal i apocalíptica batalla mataria Tiamtú, el drac radical, indispensable per al futur drama que començaria.    
A partir de la monstruosa figura de Tiamtú, el retenidor de l’aigua, enemic de l’agricultura, les forces naturals contra l’home prendrien forma de drac. I el drac, figura fantasiosa en la qual s’hi encarnarien totes les pors humanes, donaria peu a tota una altra llarga sèrie de gorgins i bubotes fabuloses que l’home aprendria a conjurar precisament fent-les participar, a mode de catarsi, en els seus relats cosmogònics, funcions rituals i representacions paradramàtiques. 

Passats els segles i les cultures, Tiamtú el drac essencial, a la mateixa terra del Mitjà Orient, a Capadòcia, s’encarnaria en la llegenda del drac que reté les aigües i què reclama rescat de joves i donzelles, i el vell Tishpak, devindria el Cavaller Georgos (el nostre Jordi). Georgos, en llengua grega, no significa altra cosa que “aquell qui treballa la terra”, agricultor. Vet aquí com retrobem altre cop el nostre drac relacionat amb l’alliberament de l’aigua. Perquè Jordi, encara que alliberi la princesa (recordeu allò de cherchez la femme), el què realment fa és matar el drac (l’arquetípic Tiamtú mesopotàmic) per alliberar les aigües que aquest reté. Fixeu-vos que el drac (sobretot en els antics gravats) sempre és verd, o tira cap el verd, i el verd segons Juan-Eduardo Cirlot Poeta, crític d’art, hermeneuta, mitòleg, i músic, en el seu Diccionario de los Simbolos, diu que és el color de la vegetació i de l’aigua, natura rediviva, símbol de la perpètua regeneració. Així, en la nostrada llegenda de Jordi i la mort del drac, hi retrobem l’antiquíssim mite de la invenció de l’agricultura i de la celebració de la vegetació, de la cultura (perquè tota civilització neix amb l’agre). Però aquest mite, el del drac, és universal, juga a ambdós cantons de la mar, a la Palestina islàmica, el nostre Georgos/Jordi, per efecte del sincretisme religiós, al qual els mediterranis en som tant devots, es vestí de cavaller verd sota el nom de al Khadir (de l’àrab hadir, verd). A aquest cavaller verd, al Khadir, el trobareu, si us interessa, protagonitzant la 5... de les "Mil i una nits". El verd, ho sabeu, és el color de d’islam. I també el nostre Georgos: el trobem com a home, o cavaller verd, en el folklore europeu. Segons J. G. Frazer, antropòleg i historiador de les religions, en el seu bàsic estudi, La Rama Daurada, ens conta que en alguns topants de Rússia i altres països balcànics, el dia de Sant Jordi (celebrant la primavera) vesteixen un noi de vegetació (a mena d’un Ple de la Patum) i l’emmenen pels mig dels sembrats; a aquest personatge l’anomenen Jordi el verd, ja que en ell reconeixen el poder generador de la vegetació (recordem que Georgos significa cultivador de la terra). 

Però tornem a Grècia. Els grecs clàssics, amb la concurrència de celtes i altres indígenes mediterrànies, com ara nosaltres, crearen, una constel·lació de bubotes feréstegues i estrafolàries que tots coneixem: quimeres, grius, sirenes, harpies, musses... A ells, i sobretot en els qui els succeïren en la fabulació al llarg dels segles, devem les nostres actuals figures festives: mulasses, dracs, bous, àligues, gegants, fades, dones d’aigua... i actualment un indestriable etc.

I aquests personatges no els trobem tan sols en la cultura popular, festiva o literària. La literatura, l’alta literatura, la que veu de les fons cultes, també ens ofereix materials d’aquesta mena: en coneixem almenys tres de gegants importants en l’alta literatura, Gulliver (un gegant pels lil·liputencs, i un nan pels Brobdingangnians), i Gargantua i el seu fill Pantagruel. Tres encarnacions de l’energumisme humà, perquè quina altra cosa representen Gulliver i Pantagruel i son pare Gargantua, sinó somnis humans d’energumisme? L’un, Gulliver, somnis de dominació, que veu la resta d’humans com a enans, i a través d’aquesta mirada en fa una severa crítica, o bé els observa com gegants descobrint en ells una utòpica bondat que només residiria en aquesta desmesura, els gigantisme. L’altra, Pantagruel, ens informa de l’ocult afany humà per assumir-ho tot, per devorar-ho tot. Aquests gegants literaris, junt amb els nostres gegants de rondalla -Joan de l’Ós, El Fort Farell, el Pare de la Neu, etc- són la visió, ja civilitzada, i per tant temperada, de les bubotes més antigues que participaven en les festivitats i cerimònies sacrificials mil·lenàries. Per exemple, com les que conta J. G. Fraser, i que Cèsar, en conquerir la Gàl·lia, observà entre els celtes i les transcriví en les seves memòries de la Guerra de les Gàl·lies. Diu Frazer que aquests pobles centreeuropeus en les dates festives sacrificials construïen grans estructures antropomorfes de vímet i vegetació, les omplien d’animals o amb condemnats. per després calar-les-hi foc. Frazer veu en aquestes estructures gegantines l’antecedent dels gegants i homes verds que, encara avui, i a tota Europa, participen en les festes populars dels solsticis i altres dates de celebració dels cicles de la natura.  

Aparquem, però, de moment, la mitografia i cosmogonia arcaiques i apropem-nos més als nostres temps. En l’actualitat donem per segur que totes aquestes nostres figures zoomorfes i antropomorfes (gegants i bèsties i altres artefactes) provenen de la festivitat del Corpus Cristi, i certament, així ho assegura, entre altres, Durant i Sampere, i també ho asseguren autors com Caro Baroja. Però si ens entretenim en repassar fonts literàries, trobaren que existeixen precedents anteriors o contemporànis a la celebració del Corpus on també apareixen construccions i figures d’aquesta mena. Una d’aquestes fonts és el Tirant lo blanc, la novel·la de Joanot Martorell, l’únic llibre que se salva de la crema a cal Quixot. En el capítol LII d’aquest llibre, en ocasió de les bodes del rei d’Anglaterra es narren les magnificències d’una roca o castell (heu d’entendre un artefacte a la mena dels passos de setmana santa, o de les roques del Corpus de València). Diu Tirant, al seu interlocutor: «En mig de la praderia trobam una gran roca feta per subtil artifici tota closa; e sobre la  roca se demostrà un gran e alt castell ab forniment de molt bella muralla, on havia cinc-cents hòmens d’armes qui guardaven, tots armats en blanc» I més endavant el mateix Tirant s’admira d’altres roques d’aquella mena obrades «per subtil artifici» (aquesta vegada amb formes zoomorfes o antropomorfes). Diu: «E trobam que en l’alleujament del rei estava una dona tota d’argent quasi ab lo vendre un poc ruat i les mamelles que un poc li penjaven, e amb les mans les estava esprement, e per los mugrons eixia un gran raig d’aigua molt clara» I segueix detallant més roques d’aquelles: En l’altra estança on la reina estava, havia una donzella tota d’or esmaltada e tenia les mans baixes en dret de la natura, e d’allà eixia vi blanc molt fi e especial (...) E en l’altra apartament estava un bisbe amb sa mitra al cap, qui era tot d’argent, e tenia les mans plegades mirant devers el cel, e per la mitra li eixia un raig d’oli (...) E enmig d’aquestes quatre estàncies, estava un nan molt diforme a natura e tenia una ma al cap e l’altra al ventre, e eixi-li pel melic un raig de vi vermell molt fi i especial». «E totes aquestes coses, senyor, no pense vostra senyoria sien fetes per encantament ni per arts de nigromància, sinó artificialment. Coneguem, doncs, que han existit en el temps roques, castells (passos), i figures no gens relacionades amb els temes habituals del Corpus, o altres celebracions religioses, ni gegants Goliats, ni sants Cristòfols, ni dracs malèfics, sinó donzelles on de la seva natura brolla vi blanc molt fi, matrones qui serveixen aigua cristallina directament de les mamelles, o bisbes o nans que abasteixen de mel i oli als assistents.  

És cert que la festa del Corpus ja va ser manifestament celebrada arreu d’Europa el 1316 per una butlla del papa Joan XXII ─encara que havia estat instaurada el 1262─, i que Joanot Martorell no va publicar el seu Tirant fins el 1490, quasi dos segles després. Però parlem de dos segles de l’edat mitjana, no dos segles d’avui. En base a aquestes dades (i altres de conegudes), doncs, semblaria que podríem conjecturar, que ja aleshores, entre aquests segles, en les festes civils (sobretot en les cortesanes) es feia ús d’aquesta mena d’artefactes, obrats per subtil artifici, els quals, de manera semblant, hem de pensar que serien utilitzats per la jerarquia eclesiàstica, amb la mateixa pretensió: mostrar a la societat contemporània els seus propis símbols, misteris, glòries, dogmes i creences. 

Tornem, però al principi, hem dit, i ho assegurem, que tot va nàixer a recòndita Hèl·lade per efecte d’uns pirates, els argonautes, enderiats en robar el Velló d’or de la mirífica Còlquida, als peus del Caucàs. Tot va nàixer allà, per la cobdícia de Jassó en acceptar junyir els bous de peülles de broze del Rei Eetes, expel·lidors de foc. I tot per obra de Medea, la fetillera, enamorada de l’heroi, cherchez la femme. 

Tot, però, avui encara continua: Tolkien conta que Balin, de la Casa de Durin i els seus companys nans: Dwulin, Dori, Nori, Bofur i Bombur, segueixen enderiats en conquerir la sinistre Moria, on ajagut sobre una immensa fortuna, dorm Smaüg el daurat, el drac què aniquilà el poble de Thorin escut de roure. I en aquesta aventura per robar l’or del drac, com uns arquetípics argonautes, hi embarcaran Bilbo saquet, també anomenat Bilbo butxaques. L’empresa, certament no els resultarà més gloriosa que la dels mateixos argonautes. 

I arribats a aquest punt, aquí ho deixo jo, en la seguretat que l’aventura continua, a la conquesta del l’or (físic o místic) i la derrota del drac (simbòlic o vivent). 

Només resta agrair-los la paciència amb la què m’han escoltat, desitjar-los una bona festa, i els visques de rigor:
Visca les santes, Juliana i Semproniana!
Visca Mataró!
Visca Catalunya!

Mataró, 19 de juliol de 2016
Estrena de Les Santes