El flabiol, darrer horitzó

Una vegada ja fa temps, vaig llegir una novel·la que em va deixar un bon regust. Es titulava "El primer horitzó". El seu autor, Joan Todó, ens explica en els primers compassos de la narració com després de molts anys torna al seu poble, La Sénia, perquè l'han convidat a fer el pregó de la Festa Major. Dins l'autobús, durant el viatge, va recordant coses del passat i també expressa la dificultat que s'experimenta a l'hora d'ordenar les idees per construir un bon discurs, que entretingui i tingui contingut a la vegada.

Quan fa uns mesos el senyor Lluís Hugas i el senyor Pau Benítez van proposar-me de ser el protagonista de l'Estrena d'enguany, després d'acomiadar-los vaig recordar el primer horitzó de la meva vida com a músic graller i flabiolaire i, una mica, em vaig sentir com el novel·lista del Montsià, assegut a l'autobús de tornada al poble, rumiant com ordenar les idees i vivències per tal de fer un relat comprensible als amics de Mataró.

Amb la dificultat afegida que jo no soc novel·lista ni escriptor, sinó un artesà... un luthier com està de moda dir-ne ara. Jo em defineixo com a fabricant d'instruments musicals de vent i fusta.

Llavors vaig fer-me un guió que hauria de contenir les tecles bàsiques que han de conformar aquest acord festiu i que són aquestes:
1.- Introducció (la vida és efímera)
2.- Com he arribat fins aquí? Com és que faig instruments?
3.- El flabiol, un gran desconegut. L'últim horitzó
4.- Les paraules
5.- La meva relació amb Mataró
6.- Visca Les Santes i visca Mataró!

1.- INTRODUCCIÓ
A mesura que et vas fent gran, t'adones que tot plegat és molt breu i que la vida transcorre molt ràpidament! Passen coses i l'endemà unes altres les substitueixen, i la premsa fresca del dia fermenta dins el contenidor de paper al cap de poc. La paraula efímera és perfecta per definir aquesta sensació: d'origen grec, vol dir "el que passa al voltant d'un dia".

A vegades, però, ens adonem que una cosa que ens va passar un dia i que no li havíem fet gaire cas, vista amb la perspectiva temporal ens torna a cridar l'atenció i li donem un valor que potser en el seu moment no va tenir.

D'això se'n diu una efemèride, una paraula amb la mateixa arrel i que ens recorda que aquell fet puntual del passat és una cosa rellevant per al present.

Resulta que fa tres-cents anys, en un llibre de comptes de Mataró, algú va anotar "per lo tamborinaire, lo dia de Corpus y cap de octava, 16 sous". Això ens indica que la relació i l'amor pel flabiol a Mataró ve de molt lluny i per això avui jo soc aquí.

2.- COM HE ARRIBAT FINS AQUÍ? COM ÉS QUE FAIG INSTRUMENTS?
He arribat en cotxe, després de pagar uns quants peatges. Algun d'ells, com el del Garraf, absolutament sanguinari.

La meva història, però, ha començat una mica abans... Soc nascut a Mas Guineu, una masia a prop del mar, just al límit provincial entre Barcelona i Tarragona. El meu avi matern era pagès i, encara que el meu pare treballava a Vilanova, la família exercia la masoveria en aquest indret als afores de Cubelles.
El famós Maig del 68 també per a mi també va ser revolucionari; després de la mort de l'avi Pau ens traslladem a Vilanova i la Geltrú. Experimento la novetat de la vida de carrer i de barri, l'escoltisme al voltant de la parròquia de La Geltrú i me n'adono per primera vegada que visc en una societat en ebullició i transformació, i amb ganes (en veu baixa i clandestina) de treure's de sobre la llosa del franquisme.

Les escletxes del sistema ens deixen espais on experimentar la llibertat i encara que molt jove, participo en l'organització de cicles de teatre, als Pastorets del Círcol Catòlic, i també pren impuls una Festa Major alternativa a l'Oficial: la Festa Major de La Geltrú, al voltant del 15 d'agost. Hi ha un fet rellevant important que ha marcat la meva trajectòria. L'estiu de 1971, rumors, reunions, alguns experiments puntuals dins del moviment escolta, es detecta una energia subterrània a la Vila que cristal·litzarà ràpidament en la formació d'una colla castellera... Tot s'accelera i per Sant
Jordi de 1972, els Bordegassos de Vilanova fan la primera actuació davant l'Ajuntament. Fem castells de sis i una felicitat amb folre i manilles. Avui estic un xic allunyat de la febre i l'actualitat castellera, amb un color més esportiu, competitiu i mediàtic que abans. Segueixo, això sí, algunes de les grans diades.

Guardo un emocionat record d'aquells fonaments inicials. Entrar a formar part d'una agrupació humana plena d'inquietuds, caminar pel carrer i no parar de saludar als companys, de tant en tant fer una visita al cap de colla Josep Salvany -que era ferrer i treballava a la vista de tothom ferrant cavalls i forjant ferros a la fornal- al bar del davant, "ca la Bruta", amb una única taula immensa on s'esmorzava col·lectivament... De cop i volta la meva família va augmentar exponencialment!

Avui dia comprem bitllets d'avió i anem molt lluny per poder viure i penjar a l'Instagram una societat com aquella... Som més rics i també més pobres... Hem de fer via, la meva activitat com a quart i bon pilaner va ser fugaç i el pis de terços se'm feia gran. L'única alternativa per seguir vinculat a la colla va ser la música. Hi havia un vell graller (nosaltres el vèiem vell), que portava una existència als límits de la societat (per dir-ho d'una manera poètica). La colla el va rescatar i li va donar una mini vivenda al local d'assaig. Salvador Musté Santjoan, aquest va ser el meu mestre i també el d'uns quants més. Ell ens va ensenyar la música i també la lletra (doncs moltes vegades s'expressava amb rodolins i frases enginyoses) de l'ofici de músic graller. Els primers instruments eren dolçaines valencianes amb uns tudells fets pel llauner del poble, i les canyes eren manllevades d'un altre instrument: la tenora.
Feia moltes dècades que les gralles s'havien deixat de fer i el meu cosí Xavier Orriols va tenir la pensada d'agafar el relleu perdut. A l'inici va ser un projecte col·lectiu, de la colla vam rebre consells de torners, fusters, fresadors, d'on podíem comprar les eines, etc, etc... i així mig jugant, per la porta petita de "l'amateurisme", vaig entrar a l'espai de la fabricació d'instruments, sempre al costat del meu cosí Xavier.

He de fer un parèntesi, doncs tinc una doble vida.... Dins les activitats de la Festa Major de La Geltrú (que ja he dit que estava autoorganitzada per l'oposició al règim oficial) hi havia espectacles infantils, pallassos, titelles... Recordo ara els Claca, els Marduix, el senyor Cordills... Un grup de joves va dir "fem-ho nosaltres!" i aquest crit va ser l'embrió del grup de titelles L'Estaquirot Teatre, que d'una manera semblant va anar creixent i convertint la passió en ofici i l'ofici en mitjà de vida (i sense perdre la passió). Col·laboro primer amb ells com a músic esporàdic i, a poc a poc, com a membre fixe, manipulador de titelles, pallasso i fil musical. Toco la gralla, el flabiol, la trompeta, el saxo i l'oboè. Afortunadament, d'aquella època queden pocs registres sonors. Aquesta activitat intensa fins l'any 1980, em permet recórrer tota la geografia catalana de punta a punta, tenir contacte amb el món de la faràndula i ser testimoni de primera mà del despertar d'un poble silenciat. Els membres de la companyia, els actuals i uns quants d'anteriors, són com a part de la meva família i continuem tenint una relació molt intensa.

Hi ha un moment en què les dues activitats xuclen molta energia i esdevenen incompatibles. Arriba l'hora de prendre una decisió i el plat de la balança cau a la banda de la fabricació d'instruments (el 8 de juny de 1980). Finalment m'estableixo per compte propi al carrer Bonaire del barri de La Geltrú. Les meves inquietuds són al món de la cobla, o sigui els instruments de vent-fusta. Jo no ho sabia en aquell moment, però vaig començar pel més difícil, el flabiol. Un parell d'anys més tard ja em veig fent tenores. Durant vint anys la tenora i el flabiol van ser la base de les activitats al taller. A partir de l'any 2000 m'interesso pels instruments històrics, sobretot per l'oboè barroc, en diferents models i afinacions. I des de fa onze anys, juntament amb l'Alfons Sibila de Gironella -amic i col·lega d'ofici- fem reproduccions de fagots antics, barrocs i clàssics. No he deixat mai els flabiols, però actualment el centre de la vida laboral són els instruments de música antiga. Crec que no m'he d'estendre més en aquest punt, perquè avui és el dia de parlar del FLABIOL.

3.- EL FLABIOL, UN GRAN DESCONEGUT. L'ÚLTIM HORITZÓ
El flabiol és un instrument antiquíssim que ha deixat poques pistes dels seus orígens. Sabem moltes coses, però poques. Una mica per això la idea de l'horitzó, una ratlla que per més que caminis, s'esmuny com el mercuri... M'ha semblat doncs adequada per parlar del flabiol.

M'agradaria caminar cap a l'últim horitzó que jo i molts d'altres hem perseguit i, sobretot, explicar el meu itinerari com a constructor.

Anem a pams: tots els instruments són eines per fer música i la música és un art, i l'art amb l'excusa de la bellesa neix per reflexionar o per experimentar la vida d'una manera més o menys inconscient. Els primers animals pintats al ventre d'una cova no són una decoració, parlen del món exterior. Però els humans tenen també una vida interior, uns sentiments. La música utilitza unes vibracions físiques per parlar de les altres vibracions, les psíquiques, per posar so a la processó que va per dins.

El llenguatge musical es torna ric i complex, però la música popular resta molt lligada al sentit primigeni de la música. Per això moltes èpoques (sobretot en temps de crisi i de canvis) han posat la mirada i han donat valor a la música tradicional. Un retorn als orígens sempre ens pot reorientar i els anys setanta del segle passat, moment de crisi i de creació, van cercar el salvavides d'una música que s'estava perdent.

No tenim una data simbòlica per celebrar l'efemèride, però podem dir que fa 50 anys que la gralla i el flabiol van rebre una nova energia i uns anys més tard també el sac de gemecs. Parlem del flabiol. Avui molts de nosaltres sabem que un flabiolaire és un percussionista que també toca una flauta. Anys enrere no ho teníem tan clar, crèiem que el flabiol formava part de la cobla de sardanes i a vegades anava darrere dels gegants, d'alguns balls populars, i poca cosa més. Hi havia alguns músics amb instruments primitius, arcaics i altres, la majoria, amb flabiols perfeccionats i coneixements de solfa, que feien aquell introit tan bonic i complicat al començament de les sardanes i on de tant en tant el flabiol sobresortia amb els seus solos, trinos i ornaments. I coneixíem que els nostres germans mallorquins també feien festa al so d'un flabiol.

Avui tenim una mica més de llum i perspectiva, també ens hi han ajudat els estudis musicològics. La majoria d'eines que s'empren per fer música tenen un origen remot en el temps i l'espai, quasi tots els instruments arriben d'Orient, d'Àsia. Molts a Europa s'han perfeccionat o bé s'han adaptat als modes i afinacions del moment. Ara bé, tots els estudiosos estan d'acord que la curiosa família "flauta-tambor" té un origen europeu i un dels membres més antics de la nissaga és el flabiol.

Tenim entre mans una "flauta-tambor" quasi mil·lenària, sembla que les primeres referències daten de finals del segle XII. Després les iconografies parlen i trobem repartides per tot Europa, segles XIII, XIV, XV, sobrades mostres d'aquesta flauta curta amb percussió en capitells, retaules i quadres. No sabem el lloc concret on es va produir l'aparició del flabiol. Sembla lògic pensar que fou dins dels territoris catalans. Jaume I el va portar a Mallorca l'any 1229, això indica que ja estava ben consolidat entre nosaltres, tot i que jo no hi posaria la mà al foc, sobretot perquè fa falta per la melodia o per la percussió... El cert és que ha perviscut entre nosaltres i es va extingir amb celeritat a la resta d'Europa.
S'escapa a les meves capacitats continuar amb una tesi del flabiol fins als nostres dies, però moltes vegades m'he preguntat sobre la resiliència d'aquest instrument al llarg de tant de temps i se m'acudeixen dues raons.

La primera és econòmica, ja que una sola persona fa el treball de dues: resoldre el ritme i la melodia en un sol sou no és poca cosa. La moderna bateria té el mateix sentit d'estalvi: reunir un munt de percussionistes en un de sol i això té llarga vida assegurada. L'altre motiu és la seva associació amb la cornamusa o sac de gemecs. M'explicaré millor: hi ha consens general en afirmar que el millor instrument del món és la veu, ja que ben expressada posseeix tots els matisos. En certa manera, tots els instruments li tenen enveja i intenten acostar-s'hi. Quan algú toca molt bé es diu: "com fa parlar l'instrument", "sembla que parli"...

El sac de gemecs és una eina extraordinària, amb moltes virtuts i també moltes limitacions. D'entrada és com la bota de Sant Ferriol de la música, pot tocar sense parar el temps que calgui i d'una manera natural sona a dues veus, ja que per un tub fa la melodia i per l'altre o altres fa un baix harmònic. A la part negativa: té un registre molt curt, molts cops una sola octava i la capacitat dinàmica restringida al forte. Les melodies lligades li van al pèl i les notes picades demanen dits de prestidigitador... De fet, en l'àmbit popular, la gaita és sinònim de mal de cap (la meva mare em deia cornamusa quan de petit, em feia pesat).

Ja al segle XIII el flabiol i la cornamusa estaven associats. La manera habitual de complementar-se no és treballar a dues veus sinó fer la mateixa melodia: la flauta i el grall empasten i es produeix una simbiosi sonora, els timbres s'estimen i la capacitat del flabiol de picar i desgranar les notes, fer trinos i mordents, fa que la línia melòdica arribi a les orelles d'una manera clara. L'harmonia dels bordons i la percussió associada conformen una petita orquestra de dues persones. La cobla primitiva va ser un bon invent!

El flabiol, tant en la cobla com en solitari, ha travessat anys i segles amb eficiència tot adaptant-se a danses, melodies i modes del moment. És la banda sonora a l'aire lliure dels segles disset i divuit. Al dinou, la forta industrialització i el magnetisme de la ciutat sobre la ruralitat van anar aprimant el seu protagonisme. També la comunicació exterior, noves músiques europees potser massa complexes per la simplicitat dels nostres amics. A poc a poc, s'ensuma una lenta reculada.

Hi ha un factor que ens dona un cop de mà: és la relació tensa i estranya de Catalunya amb Espanya.
La Renaixença, aquesta resposta política i cultural al conflicte, esquitxarà també la música. Avui aquí ens hem de centrar tan sols en un tema, que ens afecta i que remodelarà de dalt a baix i de costat al nostre petit instrument i la respectiva percussió: es tracta de l'estandardització de la cobla de sardanes d'onze músics.

El geni dels joglars empordanesos va modificar i ampliar les primitives cobles. La necessitat d'adaptar-se a la nova música de ball, als seus ritmes i cromatismes, va provocar canvis revolucionaris; el gran sacrificat va ser el sac de gemecs, massa monòton i poc versàtil. No en va quedar ni rastre...
Els instruments de doble canya, el tible i sobretot la tenora, passen d'acompanyants al primer pla, el coixí harmònic del metall, el contrabaix... Per motius polítics la sardana esdevé la dansa nacional i la cobla la nostra singular orquestra, una màquina sonora capaç de mirar al passat i al futur al mateix temps, preparada per afrontar la modernitat.

I què passa amb el flabiol? Doncs li va tocar fer un paper que no havia fet mai, una feina similar a la del flautí a l'orquestra. Per aconseguir-ho, els lutiers van haver de treballar de valent! S'afegeixen claus per fer les notes cromàtiques, la tessitura s'allarga en direcció al registre agut. Parlant en notes reals, a part de l'octava natural centrada en el DO, aprèn a viure còmodament en la de FA i també aprèn totes les habilitats possibles del flautí: trinos, arpegis ràpids, lligadures entre notes, salts d'octava, doble picat i fins i tot el triple picat! Tota una feina per a virtuosos. A part de l'introit i els contrapunts habituals de les sardanes, el flabiol dona color tímbric a la formació i els seus solos mostren un caràcter pastoril naïf que empasta perfectament amb els gustos del moment.

L'aspecte exterior passa d'una flauta llisa lleugerament cònica i amb embocadura quasi plana, a assemblar-se a les flautes de bec barroques amb dues peces, virolles d'ivori, claus d'alpaca i fets amb fustes de color negre, que ja no són de Km.0. El tamborí segueix de company, però s'empetiteix i queda reduït a un record. El seu ritme s'expressa en dosis homeopàtiques, un petit recurs tímbric.

Es considera que la família de constructors de Sant Feliu de Pallerols, en Joaquim i el seu fill Pere Llantà, són els qui van fixar el model de flabiol idoni per a la cobla, instruments amb una afinació força precisa i sobretot un timbre "vellutat", capaç de sobresortir quan es requereix i també saber fondre's en el conjunt. El seu temps va ser des de finals del segle XIX amb molta activitat
fins a la guerra civil. Van crear uns instruments molt valorats i sempre enyorats.

La història del flabiol a la cobla està farcida d'èxits i de noms il·lustres. Avui hi hem de passar de llarg, però crec que és just anomenar el treball com a músic i pedagog que a partir de 1970 va fer en Jordi León. Per mi és el Pompeu Fabra del flabiol, ja que va unificar la digitació, va crear una càtedra, un mètode d'ensenyament i finalment va treballar amb diversos constructors per tal de millorar-ne l'afinació i posar-la a estàndards contemporanis. Estic segur que la cobla va salvar el flabiol d'una probable extinció i li va donar unes possibilitats musicals extraordinàries poc habituals per a un instrument de l'àmbit de la música popular.

Ara bé, de la mateixa manera que diuen que a cada bugada es perd un llençol, moltes virtuts i característiques de l'ancestral flabiol i bombo es van perdre o van quedar diluïdes en el "modern" flabiol sardanístic: sens dubte, la riquesa de la percussió i també en obrir tant la tessitura (una miqueta més de dues octaves), la força de l'octava central, la de do natural, va quedar afeblida.

A partir dels anys setanta, quan l'interès pel flabiol tradicional va renéixer, no sabíem res de tot això i ho hem anat descobrint a poc a poc. En l'interessantíssim treball de Rafel Mitjans i Teresa Soler "El flabiol dels flabiolaires" ja s'entreveuen els referents que teníem en el moment de la recuperació, uns pocs músics en actiu vestigis d'una escola antiga. Algun d'ells com en "Roviretes", artista i músic genial. Altres com en Quirze Perich o els germans Clapés, portadors d'un ADN que ja estava a punt de desaparèixer... i també vam posar de seguida l'atenció a terres mallorquines, on el flabiol i tamborino tenien una vitalitat envejable, l'agradable sorpresa de constatar que pràcticament sonàvem el mateix instrument amb petites variants.

Molt a finals dels anys setanta, faig l'introit a la fabricació de flabiols. Com que la ignorància és molt atrevida, em va semblar que el correcte era acostar-me al flabiol de cobla; per mi era anar de cara a barraca, a la primera divisió, ja que semblava que les seves àmplies virtuts eren la superació de tots els seus anteriors companys. Avui sabem que l'oboè modern no és millor que el romàntic, el romàntic no és millor que el clàssic, que el clàssic no supera l'oboè barroc i l'oboè barroc no fa millor la feina que fa la xeremia... cadascú treballant al terreny que li és propi, és eficaç i imparable.

Corria l'any 1982 quan el sac de gemecs va reaparèixer per les nostres contrades i ja llavors em va envair el dubte sobre si determinats models amb "sonoritat cobla" eren els adequats per agermanar-s'hi. El cas és que aprendre a construir flautes de bisell de manera autodidàctica porta temps, sofriment i desenganys.

Abans he dit que sense saber-ho vaig començar per l'instrument més complicat. Crec que és pertinent explicar-me...

Tots els cordòfons sonen amb l'ajuda d'una caixa de ressonància de fusta. El tipus de material és importantíssim i saber treballar-lo fins a trobar les mesures màgiques és realment una activitat pròpia d'artistes, aquests sí que són els lutiers. Els instruments de vent estan fets d'aire. Nosaltres dissenyem una forma interna més o menys geomètrica i cada forma marca una personalitat. Les parets que suporten aquest volum d'aire poden ser de fusta, de metall, de fang, d'escorça o de plàstic. Tot i tenir la seva influència, és un aspecte secundari. En els instruments de vent que porten una canya que vibra a l'extrem superior és l'intèrpret, el músic, el responsable de la meitat del resultat, ja que la seva morfologia corporal intervé en la sonoritat: el tub sonor comença al seu diafragma i acaba al final de la campana. Evidentment, a les flautes de bisell l'intèrpret intervé en la sonoritat, però molt menys. En una flauta, els constructors ho han de fer gairebé tot: hi ha deu o quinze factors físics que han d'anar coordinats i tan sols que n'hi hagi un de desajustat o mal alineat, pot convertir en mediocre una flauta genial. El diàmetre interior, la distribució dels forats, el gruix exterior, el bisell que pot ser curt o llarg, pot estar situat molt amunt o molt avall respecte del centre del tub, l'extrem del bisell pot ser molt esmolat o arrodonit, la finestra -que és l'espai entre el bisell i la sortida del canal d'aire- pot tenir un disseny i dimensions molt variables. El canal d'aire també pot tenir molts tipus de formes i d'inclinacions, en fi: un trencaclosques!!!

A part d'això, no hi ha un sol camí per anar a Roma, n'hi ha molts que hi van: pots aconseguir bons resultats amb instruments físicament molt diferents.

Sí, el flabiol és molt complex. Després dels passos preliminars vaig trucar a la porta del mestre Jordi León i sota la seva tutela he recorregut un llarg camí en l'anomenat flabiol de cobla, amb resultats més o menys satisfactoris.

La meva percepció en l'àmbit que anomenem flabiol popular ha anat variant. L'experiència d'aquests anys en la música de carrer i els ímputs que he rebut dels professionals m'han fet adonar que requereix un disseny propi, per fer un treball que és diferent del que demana la cobla. De fet, fa falta un retorn al passat; antigament s'havien trobat uns camins d'adaptació al medi que ajudaven el flabiol a sobreviure millor. Potser podien fer menys coses, però les que feien, les feien millor!

M'explicaré. Encara que el flabiol és un gat vell, no ens n'han quedat gaires exemplars realment antics, potser els més vells són de finals del segle XVIII. N'hi ha un al Museu de la Música de Barcelona amb marca de lutier sense identificar, que per mi és el més reculat en el temps.

Tots aquests instruments tenen una característica que no és casual, està feta amb molta intenció i sovint passa desapercebuda: el diàmetre interior, petit, és cilíndric, però cap a la part final, just on hi ha el bisell o trencavents, redueix el diàmetre sobtadament, aproximadament en els últims dos centímetres. Per exemple, passa de 12 mm. a 10 mm. I és en aquest petit tub de 10 mm. on és gúbia el bisell. La finestra es dissenya ampla de 6 mm. o més. Perquè soni bé, és indispensable que el canal d'aire sigui extraordinàriament curt i amb perfil trapezoidal. Això provoca un instrument centrat a l'octava greu, amb prou potència per sobresortir a l'aire lliure o per conviure al costat d'un sac de gemecs. Les notes sobreagudes queden, això sí, compromeses.

Aquesta filosofia constructiva va ser recollida per la tradició que anomenem "flabiol d'Arbúcies". L'any 1956, amb la mort del darrer fabricant Andreu Serra "Való", s'extingeix i es trenca una llarga cadena.
El vostre estimat Quirze Perich va defensar amb el seu flabiol aquesta sonoritat.

A part d'aquest patró acústic, la tradició ens ha deixat una altra via per on transitar i que ens duu a bon port. Hi ha també un camí que agermana els flabiols mallorquins amb els anomenats "flabiols de gegants" de la Vall del Ges (és a dir la casa Reig de Torelló) i també l'antiga nissaga de lutiers rossellonesos, els Toron de Perpinyà.

Segurament sense tenir contacte, en el cas de Mallorca segur, van trobar una solució vàlida molt semblant. Són instruments de diàmetre gran, 13 mm. en el món de l'acústica 13 és molt gran i 12 molt petit, el perfil intern és regular, l'amplada de la finestra també generosa (sobre 6 mm), el canal d'aire extraordinàriament llarg (34 mm), amb perfil insinuadament cònic i la punta del bisell no gaire esmolada. Aquesta fórmula produeix també molt bons resultats amb una sonoritat ampla, forta, clara i vellutada. Tots els flabiols mallorquins antics són fets així.

La nissaga Llantà de Sant Feliu de Pallerols va modificar i sofisticar aquest últim patró per crear el tipus de flabiol de sardanes, que el consens general percep com l'ideal per la feina de cobla.

La meva inquietud actual és, a partir d'aquests models "arcaics", crear instruments útils per a les feines que demana la pràctica del flabiol popular el dia d'avui. Hi ha molt per fer!

Fins ara no hem parlat de l'afinació. Els vells flabiols tenien un temperament diferent del modern. Algú hauria de fer un treball en aquesta direcció i explorar els modes del passat i tractar el flabiol com a instrument de música antiga. És una feina difícil perquè les petjades són molt borroses... temps al temps!

Avui el flabiol té bona salut, ha crescut amb comptagotes, sense fer remor, hi ha bona pedagogia i bons mestres. Encara que el país és petit, estigui trinxat, i tot penja d'un fil, crec sincerament que hem de ser i som optimistes!

4.- LES PARAULES
He sigut un mal estudiant. Quan era petit treia molt bones qualificacions, recordo que me les feien ensenyar dins l'àmbit familiar i sempre queia alguna moneda. No vaig estudiar mai, tot succeïa de forma natural i sense esforç. Això es va convertir en hàbit i a mesura que tot plegat anava pujant de grau, les notes s'aprimaven... Massa tard, el mal ja estava fet! El cas és que vaig fer el que se'n deia batxillerat de lletres. El més habitual entre molts que han estudiat grec i llatí, és oblidar-ho tot a la mateixa velocitat que ho van aprendre. A mi em va quedar un amor cap a l'etimologia, que no tan sols no he oblidat, sinó que he anat conreant sempre des d'una dimensió amateur i autodidacta.

He treballat durant molts anys en solitud mirant com gira el plat del torn i amb el meu cap entretingut en el sentit de les paraules. A vegades penso que si agafem consciència de com anomenem les coses en situacions conflictives, ja estem molt a prop de la solució dels problemes. Per exemple: problemes? L'etimologia d'aquesta paraula vol dir "que t'impulsa cap endavant i et fa un home de pro". De la mateixa manera que un mar en calma no fabrica mariners, una vida amb problemes forja grans navegants. O sigui, els problemes no són un problema. I la solució? S'endevina més clarament el sentit de la paraula: dissoldre, evitar les concentracions i no tallar el nus amb la destral sinó destensant.

Ara bé, si Déu que és l'ésser més savi que conec, quan va voler solucionar el món ho va fer amb un diluvi d'aigua del cel i em sembla que no se'n va acabar de sortir... la meva recomanació és que ens prenguem la vida amb tranquil·litat i tal dia farà tres-cents anys, que per això som aquí. Ja sé que ara esteu pensant: "què ens explica ara aquest ximplet?" Doncs res, era un excusa per donar tombs a unes paraules o frases fetes que tenen a veure amb el flabiol.

El ball de Sant Ferriol és una dansa molt antiga que tothom coneix i ningú balla perquè fa falta certa destresa psicomotriu. La lletra diu: "Ara ve Sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol, el que toca el tamborino ha perdut el flabiol..." Potser es podria pensar que és una llicència poètica fer rimar flabiol amb Ferriol. En canvi, la lletra pinta exactament la realitat de la centralitat de la percussió, es pot perdre tranquil·lament el flabiol, però la dansa segueix... la prevalença del ritme sobre la melodia, que no pari el batec de la vida! Aquest és el territori d'on va sortir el flabiol i on a parer meu hauria de tornar.

Hi ha un vuitanta-cinc per cent d'humans que són dretans i la mà dreta, la mà "destra", l'hem disposat a la percussió perquè si mai perdéssim el flabiol, el tamborino no pot parar de sonar. El tamborinaire és el músic anònim que fa tres-cents anys va tocar per Corpus a Mataró i va cobrar 16 sous.

Avui la pràctica del flabiol és molt rica i el flabiol popular en la seva segona vida no ha renunciat a la tessitura que va guanyar dins la cobla. Totes les sensibilitats poden conviure, però repensar l'instrument des de la centralitat de la percussió em sembla una actitud assenyada.

Una altra frase que m'ha fet ballar el cap, que podem dir que està ben viva i s'escau especialment a Mataró és "anar al darrere amb un flabiol sonant" ... Aquesta frase graciosa i lleugera conté molta intel·ligència. D'entrada el subjecte no surt, són els gegants que van davant del flabiol. L'oració s'utilitza per referir-se a situacions en què es va darrere d'algú o se'l critica i aquest algú en fa cas omís, o quan es diu: "mira, semblava tonto/a, i ara ves-li al darrere amb un flabiol sonant". Els gegants són percebuts com a éssers que la fama, els diners o el poder han engrandit; nosaltres els admirem i els hi posem música. Tots sabem que no senten res, "passen de tot", perquè són de fusta i cartó, buits per dintre. En canvi, ens fa gràcia creure que són uns poderosos protectors. És doncs una frase plena d'agredolça saviesa mediterrània.

El conte d'Andersen "El vestit nou de l'Emperador" juga amb la mateixa idea , però a l'inrevés: l'Emperador (el gegant) es passeja ensenyant la buidor pel carrer, està nu. Com que el monarca té glòria, fama, diners i poder, la gent li lloa el vestit i li canta "ara balla, ara balla, ara balla pel terrat". Finalment, és un infant que encara no ha estat tocat per la vareta màgica de la hipocresia, qui ens ensenya que tots som iguals i que ens agrada l'autoengany.

S'atribueix a Gian Pietro Carafa, que va ser el Papa Pau IV, la frase "Mundus vult decepi", que en traducció lliure vol dir "Al món li agraden les fake news". No dramatitzem! A Catalunya ens agraden molt els gegants, però sabem la veritat, que el poder no està amagat dins d'un cap de cartó. Crec que això ho sabem força bé, però ens agrada jugar, somniar i creure en un món millor. Per això ens regalima la joia quan anem darrere dels gegants amb el flabiol sonant (i jo diria que ens escolten).

Em queda una darrera frase que no és pas nostra i m'estranya que no sigui glòries futbolístiques. Al Barça em refereixo... Resulta que tant a l'Argentina com a l'Uruguai al gest de fer pam i pipa n'hi diuen "hacer el pito catalán". L'expressió també serveix en termes esportius
per definir el que es coneix com "una manita", o sigui, un 5-0, o quan es produeix un resultat que es percep com una humiliació; vaja, una pallissa...

Hi ha un professor de filologia de la Universitat de Barcelona, Lluís Payrató, que en un llibre escrit fa pocs anys "El gest nostre de cada dia", fa una anàlisi de la gestualitat pròpia d'aquesta terra i on insinua que el pam i pipa és un gest nostrat i la prova és que l'hem exportat al país dels tangos. Podria ser que fos així, al llibre tan sols ho insinua perquè és molt difícil demostrar-ho,
manquen eines d'estudi. Sembla que aquest simpàtic gest de befa ja surt en alguna paret de Pompeia i que la seva àrea original sigui més extensa... No seré jo qui resolgui l'enigma.
De tota manera sempre m'ha semblat que la frase diu el que diu: que un pito catalán és un pito catalán.

Argentina és un conglomerat d'immigrants sobretot europeus, alguns catalans. Sense anar gaire lluny, la música de l'himne nacional argentí va ser composta per un mataroní! Encara que el flabiol és un desconegut entre nosaltres, no se'ns fa estranya la seva morfologia, ni que el músic
interpreti amb la mà tan a prop de la cara... En canvi, és l'únic membre de la família flauta/tambor -i la família és extensa- que es passa descaradament la mà per la cara!

Sempre m'he imaginat a les escales de l'església de la Virgencita de los Buenos Aires, un captaire nostrat tocant melodies d'enyorança amb el pito catalán i que per mimetisme, a la llarga el pam i pipa i el flabiol quedessin per sempre agermanats. Mai ho podrem saber, a mi em fa gràcia la segona versió i com deia aquell, "Ahí lo dejo..."

5.- LA MEVA RELACIÓ AMB MATARÓ
A part del pare Joaquinete de can Colapi, el primer contacte amb aquesta ciutat va ser a la recuperació de Les Santes. Vilanova i Mataró sentien empatia festiva, les dues ciutats passaven per processos similars i entre les persones que eren al capdavant dels moviments de cultura popular, es va donar una combustió espontània i es van trobar. Jo crec que eren els anys 76, 77 i potser 78, en el que s'anomenava "Les Santes, fem-ne Festa Major".

Llavors jo era graller i els grallers, sobretot els de nova fornada, estàvem més o menys organitzats i un dels pals de paller era en Jaume Arnella. Tinc un record difós, vam fer moltes coneixences, vam esmorzar, dinar, sopar i dormir en moltes cases, les primeres matinades... Aquí em vaig adonar que el flabiol a Mataró era molt important. Poder conèixer i escoltar en Quirze Perich, malgrat que els anys bufava més que jo, una colla de bones sensacions...

L'any 1982 es va fer una mena d'homenatge a en Quirze i ja hi vaig participar com a novell flabiolaire i novell constructor... i podríem dir que fins avui no he tornat a la Festa. Tinc molts amics flabiolaires aquí, però valoro moltíssim la tasca del Rafel i la Teia, que a part de treballar com a formiguetes per la causa, han sabut crear un gresol de confiança on molts hi som acollits.

Com a fabricant d'instruments que soc, vull ressaltar que en aquesta ciutat hi ha una persona molt important, en Miquel Puigdellívol. El dia 29 de juny de 1980, a Sant Pere de Ribes, vaig veure per primer cop una tenora feta per ell. Tocava la Montgrins, ho recordo perquè vaig quedar impactat. Jo em volia dedicar al mateix i em va semblar que em seria impossible treballar d'una manera tan artística. En Miquel va posar el llistó molt alt i li agraeixo. Hem estat competint, noblement, en l'aspecte tècnic ell sempre ha anat per davant. Avui ens dediquem sobretot a reproduir instruments de música antiga amb un ampli reconeixement internacional i penso que sense ell no hauríem arribat tan lluny.

La Núria Quadrada, amiga i Creu de Sant Jordi. Hi ha gent que trepitja herba i fa nous camins, després els altres hi passem. A ella li dec que m'obrís les portes de Mallorca i l'amor per la Grècia
moderna. I la seva amistat, indestructible!

I ja acabo. Tinc un bon amic a Alemanya, músic i musicòleg, Marcos Fregnani. Té una tesi doctoral sobre les flautes tambor a Europa i al títol en alemany hi ressalta una paraula: RELIKTE. Està emparentada amb relíquia i ve a significar "les restes d'una època gloriosa" o quan arribes al final d'una festa i tot s'acaba, perfum de decadència. Sortosament, entre nosaltres la festa no s'ha acabat i l'anem renovant un dia rere l'altre i la prova avui és aquesta ciutat i la seva Festa Major.

I ara ve el punt número 6...
VISCA EL FLABIOL!!!
VISCA MATARÓ!!!
I VISCA LES SANTES!!!
BONA FESTA MAJOR!!!!

Mataró, 19 de juliol de 2019
Estrena de Les Santes