Símbol, prestigi i devoció: el "desvetllament" de les Santes en el context del barroc català

Il·lustríssim Senyor Alcalde, regidores, regidors, autoritats, mataronines i mataronins, senyores i senyors,

Com imagino que és preceptiu per captar la benvolença dels qui m'esteu escoltant, vull començar resseguint el fil que em duu des de terra endins -concretament de les aquests dies abrusadores Terres de Ponent- a asseure'm avui en aquest espai solemne d'una ciutat que sempre ha estat de les més rellevants de la costa catalana i amb un paper ben destacat en camps diversos. Sense cap classe de dubte, dedicar-me com a professió -però també com a devoció- a l'estudi i a la docència de l'art barroc a Catalunya va ser el fet més determinant perquè un dia o altre, més tard o més d'hora, jo hagués de venir a Mataró. Recordo, doncs, els primers contactes amb el Museu Arxiu de Santa Maria, personalitzats llavors en la figura de Nicolau Guanyabens, per tal d'informar-me de com podia venir a visitar la capella dels Dolors amb els meus alumnes de la UAB.

No us diré res que no sapigueu de la joia de la corona més important del patrimoni mataroní, més enllà que és un dels espais de major rellevància de tot el barroc català. I que entrar-hi és viatjar en el temps i fer-nos fins i tot l'efecte que estem en un lloc que es fa ressò del que havien estat les "scuole grandi" venecianes, les seus de les corporacions magníficament decorades per Tintoretto o Tiépolo. No deu ser pas casual que fins i tot el retaule del Roser sigui un dels exemplars de major qualitat dins la retaulística catalana de l'època, amb aquells atlants amb turbant que semblen evocar la pirateria que amenaçava aquestes costes. També a Mataró hi deixà la seva petjada Fra Josep de la Concepció, el millor arquitecte eclesiàstic del segle XVII català, ja que prengué els hàbits com a carmelità descalç l'any 1651 al convent de Sant Josep de Mataró, època si fa no fa en la qual l'enginyer italià Ercole Torelli (constituint un fet també extraordinari dins el context historicoartístic català de l'època) va projectar un dels temples barrocs més espaiosos i notables de tot el Principat, i potser injustament poc ressaltat per no haver comptat amb una façana barroca que hi hagués estat a l'altura. En aquest sentit, sempre m'agrada la fantasia d'imaginar la barroquíssima i elegant portada de l'església de Santa Anna a Santa Maria, i potser afegir-hi el tester semicircular de Sant Josep.

Que Mataró és ciutat antiga d'arrels ben fondes i que va tenir un paper pioner en la contemporaneïtat és quelcom fora de discussió, si fins i tot Antoni Gaudí hi deixà la seva primera obra!

Però no oblidem -i, com a humilíssima apòstol del barroc que em considero, així em correspon reivindicar-ho- que també és una ciutat amb un patrimoni barroc de primeríssima magnitud i, a més, amb la sort d'estar notablement historiat. Des del llibre d'aparició recent d'Hèctor López i Xavier Alarcón sobre la Congregació dels Dolors, l'encara més recent publicació sobre el convent de Sant Josep de Joan Giménez Blasco i Ruth Garcia o les aportacions realitzades des de la digníssima i meritòria revista Fulls per donar a conèixer i divulgar també el patrimoni mataroní. Deixeu-me doncs finalitzar aquest introit encarnant la cura d'aquest patrimoni en la tasca del Museu-Arxiu de Santa Maria, institució creada per Lluís Ferrer i Clariana l'any 1946 per tal de gestionar a partir fonamentalment del voluntariat, el patrimoni artístic, històric i cultural de la parròquia de Santa Maria i que ha sabut generar una activitat tant de caràcter científic com divulgatiu.

Mataró és una ciutat barroca, també perquè, precisament, aquest any s'hi commemora el 250è aniversari d'una efemèride que fa honor a tot allò que representa el barroc i concretament, a la seva manifestació festiva, que és l'arribada de les relíquies de les Santes Juliana i Semproniana des de Sant Cugat el 26 de juliol de 1772.

Així mateix -i permetent-me un altre petit ex-cursus introductori- l'onomàstica d'avui, 19 de juliol, correspon també a dues santes de veneració conjunta, que són les Santes Justa i Rufina, patrones a la ciutat de Sevilla -on grans pintors barrocs com Velázquez o Murillo les representen amb les seves respectives palmes del martiri i sostenint entre totes dues la torre de La Giralda- i que també ostenten patronatge, per exemple, a la no pas llunyana població vallesana de Lliçà d'Amunt. De Santa Justa i Santa Rufina a Santa Juliana i Santa Semproniana.

Però no perdem el fil de la idiosincràsia de les festes barroques a Catalunya i preguntem-nos com havia estat a Mataró la vivència d'altres manifestacions festives des d'inicis del segle XVII. Com era, en definitiva, la vivència de la festa a la Catalunya del barroc? Aquests són els primers interrogants que ens aventurem a descabdellar, de manera que, en primer lloc, podem afirmar que en el conjunt de les festes barroques en un sentit general, les solemnitats religioses sempre havien tingut un lloc preeminent, essent la festa del Corpus la més important dins de les que podem considerar de caràcter ordinari o que formaven part del cicle litúrgic anual. D'altra banda, dins el que serien les celebracions de caràcter extraordinari -en el marc de la gran eclosió del culte de dulia amb el que la litúrgia catòlica venerarà els seus sants a partir del Concili de Trento- podem trobar-hi des de les festes en motiu de la dedicació de nous temples, els trasllats de relíquies, les festes patronals i, sobretot, les festes de beatificació i canonització.

Que "Les Santes" és una festa plenament barroca ho posa de manifest la seva pròpia cronologia fundacional: des del segle XVII quan el pare Joan Gaspar Roig i Jalpí defensarà l'origen a l'antic Iluro de les màrtirs Juliana i Semproniana, deixebles de Sant Cugat, fins al trasllat de les relíquies de l'any 1772 (previs tràmits de la ciutat de Mataró per reclamar-les al monestir santcugatenc).
Però el trasllat de les relíquies des de Sant Cugat i la seva entrada solemne a Mataró, no constitueix pas la primera gran festa barroca a la ciutat mataronina, sinó que la referència principal d'aquest tipus d'efemèrides a nivell d'organització i en totes les poblacions importants catalanes són les ja esmentades festes del Corpus –que malgrat ser d'origen baixmedieval, a l'època del barroc prendran encara més volada, en part com a reacció als atacs del protestantisme vers la transsubstanciació-, on ja s'observen els elements bàsics que també concorreran en les altres festes de caràcter extraordinari: la processó com a element principal, amb la presència del bestiari, música, tabernacles, creus i representació institucional, així com el foc i les enramades o decoracions efímeres.

Partint, doncs, del patró marcat pel Corpus, la que podem considerar la primera gran festa barroca de caràcter extraordinari a Catalunya fou la canonització de Sant Ramon de Penyafort l'any 1601 -que fou objecte de la tesi doctoral de Ramon Dilla (2017)-, que al seu torn també marcarà la pauta per a les que se celebraran posteriorment. Pel que fa a aquestes festes, que apareixen minuciosament narrades en la crònica del pare Francesc Rebullosa, veiem que el bisbe Alonso Coloma havia enviat una missiva a totes les parròquies anunciant la canonització, convidant-les a participar de les festes i a anar a Barcelona en processó. La crida obtingué grandíssima resposta i foren 51 les viles de la diòcesi barcelonina -incloses les llavors més destacades, com Sabadell, Martorell, Terrassa o Mataró. Sempre segons Ramon Dilla, "Totes aquestes comitives arribaven a Barcelona seguint un esquema processional similar, encapçalats per una colla de músics i dos pendons damasquinats amb les armes de la població. A continuació desfilaven les creus de les parròquies i el seu clergat abillat amb les millors capes de brocat i les capelles de cant." Dilla en destaca, però, molt especialment entre les altres, la comitiva de Mataró, precedida per un carro amb ginesta i roses que s'escampaven durant el recorregut per seduir l'olfacte de tots els devots. Aquesta comptava amb una delegació de dotze frares carmelites descalços sostenint atxes blanques, a més dels membres de les confraries dels sastres i sabaters, dels llauradors i del Roser. Però el punt més destacat era el cap de la processó, on l'Àliga de Mataró dansava al so dels ministrils i d'una cobla d'instruments de corda vestits amb albes i dalmàtiques de seda. L'Àliga donava pas a -segons la crònica de Rebullosa-: "un tabernáculo de hermosísima hechura y con mucha riqueza, llevado de quatro moços con sus guirnaldas y revestides con albas y dalmáticas en el que estaba San Ramon pasando el mar dexándose atrás la isla de Mallorca, que estaba allí de bulto con mucho primor, y acercándose a Barcelona que también estaba de bulto con su Monjuich al lado señalando navíos, tan al natural que era muy de ver". Tot plegat acompanyat amb nens músics vestits amb ales d'àngel. En qualsevol cas, si bé Sant Ramon de Penyafort és un Sant medieval, a partir d'aquest moment l'època del barroc es caracteritzarà per la beatificació i canonització de sants contrareformistes, que havien viscut tot just al segle XVI i havien estat fundadors de nous ordes religiosos, que passaven a augmentar -com un exèrcit- els efectius de l'Església catòlica per fer front al protestantisme. Es tractava, doncs, d'un "reconeixement a les "forces regeneradores" que havien salvat l'Església" del "desafiament" protestant. Així doncs, tenim que Sant Ignasi havia mort l'any 1556 i Sant Francesc Xavier, l'any 1552, mentre Sant Carles Borromeu l'any 1584 i Sant Felip Neri l'any 1595. Els seus processos de beatificació i canonització es van dur a terme durant les primeres dècades del segle XVII, de manera que Sant Ignasi fou beatificat l'any 1609 després d'un llarg procés començat pel papa Climent VIII; Sant Carles Borromeu fou beatificat l'any 1610, però la investigació sobre la seva vida havia començat ja l'any 1604. El procés de beatificació de Santa Teresa va concloure l'any 1614, el de Sant Felip Neri l'any 1615 i el de Sant Francesc Xavier l'any 1619. Després de les perllongades discussions iniciades sota el papat de Pau V, els quatre grans reformadors: Ignasi, Teresa, Felip Neri i Francesc Xavier, foren canonitzats el 22 de maig de 1622 –juntament amb Sant Isidre-, durant el breu pontificat de Gregori XV. Canonització massiva de la que, precisament, aquest any se n'ha complert el 400 aniversari.

Val a dir que el fet que d'aquest grup de cinc nous sants, quatre fossin espanyols, s'entén perquè aquesta fou una causa molt perseguida per la monarquia hispànica, que ja considerava que només Domènec de Guzmán i Sant Bernat Calvó havien estat canonitzats durant l'edat mitjana-, quan, en canvi, proliferaven les canonitzacions de sants italians, anglesos, francesos i fins i tot escandinaus. Felip II d'Espanya, conscient del fet que la manca de sants hispànics representava una mena de "fracàs" internacional de la mateixa monarquia i església espanyoles, va esdevenir el gran promotor de la causa dels sants espanyols i aconseguirà, després d'un procés de més de vint anys, que l'any 1588 Diego de Alcalá sigui elevat als altars -faig aquí un incís per fer esment que la acabada d'inaugurar exposició al MNAC sobre les pintures al fresc de l'antiga capella Herrera de l'església de Sant Jaume dels Espanyols a Roma, realitzades per Annibale Carracci, estan dedicades a San Diego de Alcalá, fent-se ressò de la seva canonització recent i que constituirà el precedent de l'onada de beatificacions i canonitzacions de sants hispànic que caracteritzarà el segle XVII i que començarà amb l'esmentada canonització del dominic català Ramon de Penyafort l'any 1601 i la beatificació del també dominic, valencià en aquest cas, Lluís Beltrán. Però el procés de beatificació i posterior canonització que més suport rebé fou el de Teresa de Jesús, que ja inicià Felip II seguit de Felip III i la seva esposa Margarida, els principals prelats de tot l'imperi hispànic, representants de la corona d'Aragó, els ducs d'Alba i de Lerma, les universitats de Salamanca i Coïmbra i les autoritats civils de les ciutats de Saragossa, Barcelona, Granada, Màlaga i Tortosa. Així doncs, la beatificació de Santa Teresa de Jesús serà la segona gran festa de caràcter extraordinari que se celebrà a Catalunya en referència a les beatificacions o canonitzacions de sants i que, més que concentrar-se a Barcelona, ja se celebrà de manera autònoma a les principals ciutats catalanes.

Aquest tipus de festa feia que tota la ciutat esdevingués un gran teatre, des dels escenaris més pròpiament religiosos (esglésies o claustres) fins als urbans (places i carrers). En aquests espais, convenientment adornats, es realitzaven actes litúrgics i actes cerimonials, processons i desfilades, jocs i torneigs. Espectacles que podien ser contemplats des dels balcons –propis o llogats-, entarimats, graderies disposades expressament o des del mateix carrer. La major part de la població, doncs, ocupava l'espai públic, més com a espectadora que com a participant directa en els actes que s'hi desenvolupaven. Alguns, però, sí que hi prenien part, bé ocupant-se o col·laborant en el guarniment dels carrers i places, bé participant en moixigangues, processons, danses, cossos o altres jocs. Així doncs, malgrat tractar-se de festes amb un fort component religiós i institucional, el component lúdic i popular també hi és ben present, al mateix temps que es donen semblances amb festivitats de caràcter més pròpiament laic, com serien les entrades o les "passades" reials o les festes de proclamació dels reis. En aquest sentit, entrades reials i processó del Corpus acaben compartint ritualitat i aquest caràcter de matriu de les celebracions extraordinàries.

Pel que fa a la transformació de l'espai, que era un dels aspectes més definitoris d'aquests esdeveniments, s'ha de tenir en compte la importància que tenia l'estímul dels sentits corporals en la festa barroca: des de la visió d'aquesta mena de "paradís a la terra" en què es transformaven temples i carrers, fins a l'oïda amb les músiques dels nombrosos grups de ministrils o amb el soroll tronador dels artificis de foc, les campanes o l'artilleria, passant per l'olfacte, amb el perfum que desprenien les flors o els testos d'alfàbrega que completaven la decoració dels carrers i sobretot les esglésies. En el cas, doncs, de les festes de Santa Teresa de Jesús a Mataró l'any 1614, la detallada relació de Josep Dalmau explica com l'altar de l'església de Sant Josep estava decorat amb moltes clavellines "que las lleva aquella tierra en más abundancia que otra de nuestra España" i també hi havien " unos vasitos de vidrio muy curiosos de diferentes colores llenos de aguas de olores, con tal disposición, que con el calor y luz de las velas desprendían de sí muy suavíssima fragancia, y a la vista parecía cada uno de ellos una piedra fina de muy grande valor y precio".

Pel que fa a la decoració dels carrers i places, la relació de la festa de 1614 és igualment exhaustiva, de manera que els mataronins, previnguts per un pregó públic al respecte, s'esmeraren en la decoració, així com en la composició de fanals, llanternes i altars "de suerte que con ser la villa muy proveída de toda suerte de oficiales, en particular de carpintería, no se hallaba por dineros hombre desocupado, porqué todos andaban ocupados en disponer invenciones de regozijo, cada qual en su calle y delante de sus casas".

Amb motiu de la mateixa festa, a Mataró s'encengueren també nombroses lluminàries al convent de Sant Josep, a la part més alta de l'església del qual s'hi formà una creu tota de llums, flanquejada per una piràmide a cada costat i voltada també per un cercle de piràmides menors i globus de llum de colors, tot fent l'efecte d'un Calvari. A l'altra banda de l'església hi havia unes rodes de les quals en penjaven trenta làmpades ben encebades d'oli i ardents, mentre una estàtua "de bulto" que hi havia al costat feia girar les rodes amb el moviment del peu, així com les làmpades, sense que es vessés l'oli ni s'apaguessin les llums. Tot això mentre al terrat, els ministrils amenitzaven les lluminàries amb motets, madrigals i batallons, i quan aquests reposaven, molts homes disparaven llavors gran nombre d'artificis pirotècnics.

Després de la celebració de les Completes, es rematà la festa amb la representació d'una contesa entre la Santa i els tres enemics de l'ànima: el Món, el Dimoni i la Carn, per la qual cosa s'havien preparat tres entarimats davant de l'església. En el primer hi havia una ermita amb una figura de la Santa a dins, en actitud devota i amb una creu a la mà; al segon entarimat hi havia tres personatges diformes, un representant una dona de gran alçada vestida luxosament i amb un mirall a la mà i a l'altra un ram de flors, una altra figura d'un gegant armat de cap a peus i apuntant una llança cap a la Santa i una tercera representant un dimoni amb la boca oberta i mostrant les urpes. Un artifici feu que la Santa llencés a cada una d'aquestes figures una sageta de foc, amb la que es van encendre totes, disparant bombes de foc que duien amagades a l'interior i nombroses mànegues de coets voladors i tronadors, que provocaren durant uns moments la confusió i l'espant del públic "huyendo unos y cayendo otros por los suelos". Però en esvair-se tot el fum, quedà la imatge de la Santa victoriosa davant les figures consumides, mentre del tercer entarimat s'obrí un gran globus situat damunt d'una alta piràmide i del que en sortí la figura d'un àngel en actitud d'oferir una palma a la Santa. Finalment, l'últim dia també hi hagué una altra representació davant l'església de Sant Josep, amb una nau que era envestida per dues galeres adornades amb moltes flàmules i gallardets. Mitjançant artificis de foc, totes tres naus s'encengueren en grans flames, quedant consumides en oferiment a Déu i a Santa Teresa. 

En un carrer s'hi plantà un pi molt alt expressament, en el que s'hi enroscà una gran serp de trenta pams de llargada i amb set caps, mentre que a l'altre cap del carrer hi havia una figura de Santa Teresa amb un arc i una fletxa a les mans, llençant-li a la serp una sageta de foc que impactà en un dels set caps, encenent-se i quedant consumida en poca estona. En un altre carrer s'hi disposà la figura d'un drac ferotge afrontat a una altra figura de la Santa, amb una creu a la mà i amb una targeta amb el seu nom. Es calà foc al drac, que estava farcit de coets i artificis de foc i que acabà consumit davant la figura victoriosa de Santa Teresa. En un altre carrer hi havia un Calvari amb tres creus sobre un gran monticle, tot format per nombroses llums. Un altre carrer havia situat una imatge de Santa Teresa enmig d'un gran cercle resplendent format per diferents llanternes "en la forma que suelen pintar a nuestra Señora del Rosario en medio del círculo de sus rosas". A la mateixa casa s'hi havia fabricat una màquina de moltes rodes com una esfera, amb més de cent llums, que amb moviments contraris i sense apagar-se, imitaven el curs de les òrbites celestes amb els seus estels. En un altre carrer s'hi formà una piràmide molt alta "a modo de las agujas que nos pintan de Roma", amb un globus com a remat i voltada d'altres globus amb llums de diferents colors. Una altra piràmide de grans dimensions estava situada dalt d'una torre rematada per una lletra T, amb la que comença el nom de la Santa, amb els extrems decorats amb un sol i una lluna "dando de continuo vueltas y la torre muy adornada de hermosas y resplandecientes linternas". Finalment, a la plaça de la vila, s'hi va fabricar un gran i resplendent castell, amb set divisions o compartiments, en correspondència amb el castell interior de les "siete moradas" de la Santa. També als ravals es mostraren "las lagartijas y otras sabandijas, como la mesma Santa lo pinta en su libro".

En el cas del trasllat de les relíquies de les Santes de 1772 a l'església de Santa Maria de Mataró, a part de la relació del canonge Jaume Matas, també tenim documentació directa sobre les despeses materials de la festa, que es recullen al llibre de comptes de la confraria de Sant Desideri i que podem enumerar de la manera següent: cent cinquanta lliures i deu sous pels domassos llogats a Barcelona per entoldar el presbiteri, noranta-una lliures i vuit sous als fusters per formar les perspectives per adornar l'altar major i l'església (jornals, material, claus i cartrons); cent quaranta dos lliures, dotze sous i sis diners per la música dels tres dies, tant els músics i cantaires que vingueren de Barcelona com per la capella de música de la mateixa parroquial de Santa Maria; dotze lliures i cinc sous pel pare Estanislau Tort de les Escoles Pies, per imprimir a Vic l'oratori de les festes; deu lliures i tres sous al fuster Josep Francesc Regàs per fer unes portes i un armari darrere l'altar de Sant Desideri per col·locar-hi les relíquies de les Santes (mans, fustes, ferros i frontisses); sis lliures quinze sous a Isidre Font pels ventalls per regalar a l'Ajuntament, administradors i portants del tabernacle per la processó; deu lliures quinze sous a Marià Casanoves pel blanquet i els colors per pintar les perspectives; dotze lliures i vuit sous a Pau Anglada pels cartons per fer les esmentades perspectives i la quantitat de cent trenta-sis lliures, dinou sous i cinc diners a Josep Simon, candeler, per tota la cera que es gastà durant les festes i que veiem que devia ser una copiosa quantitat, ja que la despesa només és superada per la música i els domassos llogats. Finalment, dos mesos més tard encara s'anota el pagament de trenta lliures en concepte de "regalo" per als germans Carles i Francesc Morató, escultors i artífex del retaule major de l'església parroquial, per "empaliar" i adornar els altars i l'església el dia de la festa de les Santes.

En definitiva, a partir de l'estudi de les relacions de festes i altres fonts documentals de l'època, veurem com al llarg dels segles XVII i XVIII aquest tipus de celebracions guardaran força semblança entre elles, sobretot pel que fa als elements que les componen –lluminàries, repic de campanes, desfilada d'oficis i processons, etc. si bé alguns aspectes sí que es modificaran, com la progressiva imposició de limitacions "il·lustrades" a la teatralitat, que segles abans havia servit per esborrar els límits entre el carrer i l'interior de l'església –un exemple ben clar seria la supressió dels balls del bestiari a l'interior del temple, encara presents al segle XVII. També veurem com els tornejos (la beatificació de Santa Teresa reportada per Josep Dalmau va comportar a Mataró la celebració d'un joc de "sortilla") i els jocs de canyes tendeixen a desaparèixer, a mesura que avança el segle XVIII, quan la Il·lustració encapçalarà un corrent d'opinió contra les festes populars i advocarà per la seva progressiva reducció del calendari anual, contraposant el seu afany racionalista a la sacralitat de les festes i les despeses improductives.

Finalment, en el cas de l'arribada de Les Santes, a part dels aspectes materials de la festa cal destacar-ne també la importància del component simbòlic que suposava l'obtenció de les relíquies, que en el context barroc veuen renovat el prestigi que ja se'ls atorgava en els segles medievals, quan motivaren les grans peregrinacions europees. La raó és que si el protestantisme acusava els catòlics d'idolatria davant les imatges, les relíquies suposaven un element més irrefutable de sacralitat que no pas una talla de fusta que representés un sant o la Verge. Posseir relíquies era posseir el cos (o una part) i no la seva representació fictícia. Per això podem girar fins i tot la mirada fora de Catalunya i en temps més reculats per veure com les relíquies sempre han estat cobejades pel poder: en primer lloc, i com a punt de partida, la que podríem considerar la primera gran importadora de relíquies al continent europeu fou l'emperadriu Helena, després santa, mare de Constantí, amb la de la Vera creu com a la més important. Fixem-nos, però, també, en la història de la Corona d'espines, de com passa a custodiar-se al palau reial de l'emperador bizantí a Constantinoble des del segle IX i que en plena decadència de l'imperi bizantí fou adquirida -literalment, comprada- pel futur Sant Lluís, Rei de França per la quantitat de 135.000 lliures d'or, tot plegat a la recerca d'un símbol que legitimés el seu poder. És també l'època en què Venècia es converteix en una    de les ciutats més "riques" en la possessió de "cossos sants", que arriben a la ciutat des de diferents punts del món i de maneres variades, però generalment a conseqüència de la potència mercantil i naviliera que era la República de Venècia, sabedora de l'immens prestigi de les relíquies i encara més dels cossos sencers dels sants i màrtirs: Santa Llúcia, Sant Roc o Santa Marina en seran només alguns exemples.

I ja al Renaixement, el patrocini dels Gonzaga, ducs de Màntua en la construcció de l'església de Sant'Andrea, una de les obres cimeres de Leon Battista Alberti, es deurà sobretot a la voluntat ducal d'apropiar-se de la relíquia de la Sang de Crist, que la basílica custodiava. Finalment, i sense anar més lluny, ja en la contemporaneïtat només cal recordar -potser qui té més edat ho faci- la utilització política que va fer el franquisme del Braç de Santa Teresa. Així mateix, tant la construcció de capelles catedralícies com la de la Verge de la Cinta a Tortosa (1727) o Santa Tecla a Tarragona (1774), dedicades també en última instància a la veneració de relíquies -La Santa Cinta en el primer cas i el braç de la màrtir Santa Tecla en el segon- també participen del mateix context d'exaltació de les relíquies, dignificant-les mitjançant l'arquitectura com a "reliquiari" (en seria el cas la magnífica capella de Sant Narcís a la col·legiata de Sant Feliu de Girona, construïda a finals del segle XVIII). Un altre exemple el tenim a la Catedral de Vic, on ja s'havia construït al segle XVII una capella per albergar les relíquies de Sant Bernat Calbó, amb el colofó d'una riquíssima urna de plata realitzada per l'argenter Joan Matons durant el primer quart del segle XVIII.

Les relíquies com a insígnia (contingut) i els reliquiaris o capelles com a targeta de presentació (continent), tot plegat com a garant del prestigi no pas exclusiu de l'Església, sinó de la ciutat i la seva població -a Mataró ja hi havien arribat abans les relíquies de Sant Desideri i el cos de Sant Felicià. De la mateixa manera que val a dir que no serà estrany trobar relíquies -i fins i tot algun cos sencer- adquirit per alguna família hisendada, com seria el cas del Noguer de Segueró, el mas i la hisenda més importants a la Garrotxa, a la capella del qual s'hi conserva -havent estat portat a finals del segle XVIII des de Roma- el cos de Sant Teòfil.

En qualsevol cas, val a dir que la nombrosa concurrència d'una festa extraordinària a l'època del barroc esdevenia una bona ocasió per llençar consignes a favor de les institucions, de manera que hem d'assenyalar que juntament amb una funció programàtica, n'existia una altra de didàctica i doctrinal. Així mateix, tampoc podem negligir la funció simbòlica i al·legòrica que tenien aquests esdeveniments, sobretot present en les construccions efímeres i en la representació d'algun carro triomfal. Però, en definitiva, podem concloure que els actes i les realitzacions festives són un gran aparador de poder, un gran anunci, un cartell calidoscòpic que s'introdueix per tots els mitjans en el sentiment del poble, per la qual cosa la funció propagandística és vital, així com la doble funció commemorativa i quasi mistificadora, que comportava l'aclamació i la sublimació del poder i la seva ideologia.

Finalment, doncs, malgrat que la Revolució Francesa pretendrà erradicar algunes festes excessivament associades amb l'Antic Règim, també es descobrirà que la festa pot esdevenir un bon mitjà de propaganda, convicció i una manera de familiaritzar el poble amb els nous valors, de manera que caldrà transformar la festa, institucionalitzant-la novament. L'autoritat, que s'autoatorga la representació de tota la comunitat, assumeix el protagonisme més gran possible en la celebració, que així es veu legitimada i reconeguda pel grup social i la seva tradició. La festa esdevé, en aquest cas, una plataforma simbòlica de legitimació de l'autoritat davant del poble: s'acaben les festes barroques; comencen les festes Majors i el patronatge oficial de les Santes es farà efectiu el 1852. Del misteri de la festa barroca, vinculada amb l'element sobrenatural, a la festa cívica que anuncia l'albada de la contemporaneïtat.

Però què en queda de la festa barroca avui en dia?

Jo mateixa acostumo a explicar als meus estudiants de la universitat, en el context de l'assignatura d'Art barroc, que en realitat vivim una època molt barroca per nombrosos motius. Sense anar més lluny, i centrant-nos només en l'efecte i el poder dels mitjans i les xarxes, pensem que una altra funció pròpia de la festa barroca era el seu caràcter lúdic i/o alienador. Seguint Triadó: "... podem concloure que el poble veu més que no intel·lectualitza. La seva captació és sensitiva i, per aquesta raó, el poder, a través del que és fals, intenta sorprendre l'espectador amb elements tangibles i espectaculars". Efectivament, segons l'obra ja clàssica sobre la cultura del barroc de Juan Antonio Maravall, la novetat i la invenció seran molt apreciats durant tota aquesta època (superficialment, però, sempre que no afectessin els veritables interessos dels poderosos). El gust per l'insòlit i l'artifici en la festa serà vist com una mostra del poder de l'home sobre la natura i tots aquests recursos tenen com a objectiu principal dirigir els ànims dels espectadors cap a una direcció determinada. Els emissors del missatge seran sempre els estaments poderosos -que en la nostra contemporaneïtat serà el mateix sistema, de manera que ens poden ressonar profundament les afirmacions de Maravall quan aquest posa l'accent en el fet de considerar que la del barroc és una cultura dirigida i pragmàtica:  "(...) el Barroco no es sino el conjunto de medios culturales de muy variada índole, reunidos y articulados para operar adecuadamente con los hombres [...] a fin de acertar prácticamente a conducirlos y a mantenerlos integrados en el sistema social". De manera que, tot i que l'afany de control de la conducta humana sempre ha estat present en les societats jerarquitzades, els complexos sistemes "pedagògics" utilitzen la persuasió de les consciències. Si ens aturem a pensar, doncs, en com opera avui dia la cultura de la imatge i la manipulació de les masses a través de les xarxes, veiem que algunes de les estratègies emprades no són pas noves.

Així i tot, i per acabar ressituant el discurs en el nucli de la festa a Mataró, celebrem que 250 anys després de la seva arribada, Les Santes mantinguin la seva enorme potència simbòlica i esdevinguin motor de cohesió social i identitària. Més en uns moments en què deixem enrere dos anys complicats per la que ha estat potser l'ensulsiada més gran que hem viscut els de la meva generació, però que també és un moment en què estem igualment immersos en la incertesa d'uns auguris gens falaguers.

És per això que aquest estiu de 2022 i aquestes Santes, són especials per motius diversos: l'efemèride commemorativa dels 250 anys, però també un retrobament amb la festa en el seu desplegament més social, sociable i relacional. Les d'aquest estiu són les festes de la descompressió i d'aprendre novament a fer festa i a relacionar-nos en i amb la festa. La festa a forma primordial i determinant de la civilització humana i que neix de la mateixa naturalesa social de l'ésser humà.

Precisament als anys setanta del segle XX, el filòsof Georges Bataille parlava de la festa com a "descompressió ritualitzada" que permet la descàrrega de les passions en un marc de reordenament del món. Així mateix, Bataille també defensa que si bé les societats posttradicionals es pensen a elles mateixes com a dessacralitzades, ell considera que la dimensió del sagrat encara conserva el seu lloc en la gramàtica social, en la sintaxi i en l'economia afectiva que la sosté. Així doncs, més aviat partint sempre de la referència antiga i de la potència del símbol, aquest és capaç d'adquirir noves formes d'expressió, que trobem per exemple en el cartell de la festa que ha fet la dissenyadora Sit Cantallops per aquest any.

Si partim del consens de considerar que la realitat és quelcom "socialment construït", la festa esdevé un motor de cohesió social, donat el seu caràcter participatiu, comunitari i fomentador de noves interrelacions humanes, de manera que també serveix per al mateix reconeixement de l'individu dins la seva comunitat. I que aquesta comunitat sigui cada cop més oberta, inclusiva i lliure serà determinant perquè cada any, a les envistes de finals de juliol, les mataronines i mataronins clamin: 

Glòria a les Santes!!!!

Mataró, 19 de juliol de 2022
Estrena de Les Santes