La Missa de les Santes: 175 anys d'un patrimoni cultural immaterial d'excepció

Il·lustríssim senyor David Bote, alcalde de Mataró;
Senyora Heidi Pérez, regidora adjunta de cultura
Regidors, regidores, Mn. Àlex Marzo, administrador parroquial de Santa Maria, senyores i senyors,

És un gran honor poder-me adreçar a vostès en aquest marc tan solemne i amb motiu de la celebració de Les Santes en el cent setanta-cinquè aniversari de l'estrena de la missa que en el seu honor va compondre mossèn Manuel Blanch. Parlem d'un dels elements centrals d'una festa que sens dubte considerem patrimoni cultural immaterial. Això és, un element aglutinador de l'herència que hem rebut dels nostres predecessors, que permet comprendre elements fonamentals del nostre entorn i amb el que s'identifica la comunitat humana actual. Comunitat que enguany està de dol per la pèrdua de Lluís Hugas, una persona especialment compromesa amb la cultura popular d'arrel tradicional i amb l'acte que ara estem celebrant.

La Missa de les Santes comença, com és habitual en aquestes obres litúrgiques, amb el Kyrie, un acte penitencial. Permeteu-me doncs començar fent una confessió. Soc fill de Sabadell, i si no vaig errat, fins als dotze anys no havia sentit a parlar de Mataró. Ja veuen, faig acte de contrició.

Mataró i Sabadell són dues ciutats que no estan massa lluny, i comparteixen moltes característiques (dimensions, indústria, proximitat a Barcelona, forta identitat...) però els anys 70 i 80, sense el túnel del Parpers que avui uneix Maresme i Vallès, no hi havia gaire relació. Un d'aquells estius, en unes colònies organitzades pels Escolapis al Pirineu Aragonès, vam coincidir infants i joves de diferents parts de Catalunya. Hi va haver un col·lectiu que destacà de manera especial: la colla que venia de Mataró. Les colònies eren la segona quinzena de juliol i ens va parlar insistentment que era la festa major de llur ciutat, "són Les Santes!", i que s'hi enyoraven tant! Tant s'enyoraven que en vam organitzar una rèplica allí mateix, enmig de les muntanyes, i fins i tot vam posar a dormir els gegants! Aquella primera experiència em va deixar clar que els mataronins i les mataronines se senten molt cofois de la seva ciutat i de les seves tradicions. Al cap d'uns anys ho vaig poder comprovar en persona, tot passant ben sovint el Coll de Parpers per fer reunions de caps d'agrupament als caus de Mataró, l'Antoni Comas i l'Arrels, que segueixen ben actius acompanyant des de l'escoltisme la canalla de la ciutat. I en aquelles dates la meva primera experiència directa de Les Santes, amb la missa inclosa. Devia tenir 21 o 22 anys, la calor, indescriptible, el fervor i la passió, desbordants... i sona el Glòria. Gairebé tres quarts d'hora!!!

Però... això què és????

Em semblava estar al Liceu, però en una mena de catedral, i la gent duent uns ventalls que jo només havia vist treballant al dipòsit del Museu de Sabadell. He pogut participar d'altres vegades a la festa, i també a la Missa, però el sotrac del primer cop ha quedat gravat en el meu record, i en la manera d'entendre què és una festa.

La festa és fer gresca, però molt més. Sortir un vespre amb la colla d'amics és divertit, fa créixer la cohesió del grup, permet fer noves coneixences, és anar de festa, però no celebrar una festa. Qualsevol esdeveniment festiu implica que la comunitat, sigui petita gran, es fa present, es manifesta i refà les seves connexions. És un punt de trobada en l'espai i el temps, on a través de la celebració ens vinculem als qui ens envolten, amb els que hi eren i amb els que hi seran. Per això la festa sempre té una dimensió ritual que els membres de la comunitat poden identificar i mostrar-hi la seva adhesió, ja sigui apagar les espelmes del pastís d'aniversari o la coronació del rei d'Anglaterra.

En el seu àmbit, cada festa és important, i la seva celebració renova un imaginari compartit en l'àmbit familiar, de poble, barri, ciutat, país, comunitat religiosa, o fins i tot global com ho volen ser els Jocs Olímpics. Trobem festes que es consoliden cada any que passa, i d'altres que de la mateixa manera que van sorgir, desapareixen. En què rau l'èxit o el fracàs? En la significativitat. En si els gestos, paraules, rituals... volen dir alguna cosa per als que hi participen. En el moment en què no ho fan, la festa és morta, i la comunitat cercarà una altra manera de celebrar. O potser és que el grup humà està en un procés de dissolució, ja que no és capaç de trobar un llenguatge comú que la mantingui cohesionat.

Tornant a on som, a Mataró, a Les Santes, és evident que parlem d'una festa que ha tingut èxit. Fou de les primeres a Catalunya en ser declarada Festa Patrimonial d'Interès Nacional, que és un reconeixement a allò que ja existeix: un arrelament i tradició especialment significatius per definir la identitat de la comunitat. Són molts els elements que permeten als mataronins i mataronines mostrar qui són en un programa ampli que obrim amb aquest acte, variats en la seva naturalesa, horari, franja d'edat al que van adreçats... i formen un tot coherent gràcies a la força del sentit de la festa: és tot Mataró que es fa present. L'origen de Les Santes denota aquest sentit de pertinença a la comunitat. La immensa majoria de les poblacions de casa nostra celebren la festa patronal com a Festa Major, i els actes centrals estan vinculats a la diada (veiem aquí l'eix temporal) i al lloc on es venera el patró (aquest és l'eix espacial), al qual cal arribar des d'un punt determinat. El sant patró acostuma a ser aquell al qual està dedicada la parròquia o església principal (per exemple, Sant Pere a Premià de Dalt, els Sants Genisos a Vilassar de Dalt, Sant Andreu a Llavaneres...), però també pot haver-hi un sant votat (al que s'ha fet un vot de poble), sant Sebastià i sant Roc en tantes poblacions, o a Barcelona, aquest matí mateix hem celebrat la Mare de Déu de les Claus, un vot que feu el Consell de Cent a la Puríssima el 1651. També trobem sovint una advocació de la Mare de Déu que es vincula amb un accident geogràfic important (Núria, Montserrat, La Cisa...) al qual cal acudir en pelegrinatge un dia determinat, donant lloc a les romeries i aplecs, però això ja és una altra història. A Mataró ja trobem una excepcionalitat que es dona en pocs llocs: les Santes patrones no són les titulars de la parròquia, ni tan sols tenen una església pròpia. No els cal, elles són de la ciutat, membres per naixement de la comunitat. El patronatge, que es dona a la major part dels països de tradició cristiana, no és un element que vingui dels inicis del cristianisme, és molt posterior. De fet, fou un prevere de Barcelona qui el va desenvolupar: sant Paulí de Nola. Bé, prevere de Barcelona perquè el van ordenar allí, però hi visqué pocs anys, ell, un ric aristòcrata, havia nascut a mitjan segle IV a Bordeus, visqué a Complutum (Alcalá de Henares) i a Barcelona, i finalment passà la major part de la seva vida a Nola, prop de Nàpols, on va ser escollit bisbe. Paulí va anar a Nola per estar prop de la tomba de sant Fèlix, un màrtir local al qual li tenia una gran devoció. Fou un magnífic poeta i va plantejar una teologia nova sobre la relació espiritual del creient amb els màrtirs.

L'alta aristocràcia romana del segle IV abandonà les ciutats, que havien començat una fase de decadència que es constata a tot l'Imperi Romà d'Occident, i s'havia instal·lat en grans i luxoses vil·les rurals. A Torre Llauder probablement tenim un exemple d'aquest procés, i sens dubte el veiem a Can Ferrerons, a Premià de Mar, on entre els segles IV i VI hi hagué una vil·la de grans dimensions, de la que s'ha conservat la zona de recepció del "Patronus", l'amo de la propietat. Fins al segle IV la relació dels camperols lliures amb l'Estat era directa, fossin petits propietaris o jornalers; Constantí va introduir una nova manera de cobrar els impostos que marcaria el que seria la futura societat feudal. La relació amb l'Estat passaria a ser a través del propietari de la finca, el "patronus", que pagaria els impostos pels seus pagesos, que s'anomenaran "coloni". Amb aquesta llei es pretenia millorar les finances de l'Estat, sempre en crisi, i donar seguretat als pagesos en una època d'invasions, agrupant-los al voltant de les cases dels potentats. Paulí pren aquesta relació de protecció respecte a un més fort i l'aplica a la relació amb el sant que tant venera. A partir d'aquesta idea es desenvoluparà el concepte de patronatge a nivell personal, i després comunitari. Si em permeteu un excurs literari i cinematogràfic, J. K. Rowling reprèn aquesta idea a la novel·la "Harry Potter i el pres d'Azkaban", quan el protagonista ha de combatre els malignes dementors amb l'encanteri més poderós, l'"expecto patronum". Només amb la força del "patronus" pot superar les forces del mal. Com expressem la relació amb el sant patró? No és gaire diferent de la celebració actual dels aniversaris. El dia que hom celebra el seu naixement aplega les persones que més s'estima i comparteix amb elles un àpat. Els convidats es desplacen a la casa de l'homenatjat, hi ha cants establerts i un ritual que serveix per, a través del menjar, la beguda, la llum (espelmes) i els regals donar gràcies per l'existència de la persona homenatjada, i mostrar-se com el seu grup més proper. Tant fa que es tracti d'un infant o del directiu d'una empresa, el ritual es repeteix de manera molt semblant. La diferència fonamental amb el sant patró rau en el fet que el dia del natalici és aquell en què entrà a la vida eterna, el seu naixement al cel, o sigui, el de la seva defunció o traspàs. La resta, estructuralment és igual. Així el dia assenyalat s'avisa la comunitat: matinades, toc d'ofici (que des del novembre de 2022, en tant que toc manual de campanes, és patrimoni immaterial de la humanitat, i que a Mataró es troba en un agosarat projecte d'habilitació funcional de les campanes a Santa Maria) i seguici, que es reuneix al lloc de la memòria del sant patró, i celebra l'àpat dels cristians, la missa, que és una gran acció de gràcies (Eucaristia) on hi haurà un menjar i una beguda que són comunió amb Déu i amb els membres de la comunitat (Església) celestial. Hi ha alegria, cants i ofrenes per part dels que s'han congregat. Després de la celebració litúrgica pròpiament dita es continua ampliant l'espai sagrat: aquí a Mataró la processó amb les relíquies a l'exterior, que pot ser més o menys llarga, i dona lloc a la desfilada, la passada i tots els actes que inunden de festa la ciutat. Fins que calgui posar-se a dormir, Família Robafaves inclosa!

La missa és, per tant, el nucli dur de la festa patronal tradicional i és a partir d'ella que es desenvolupa espacialment, temporal i temàtica la resta d'activitats que en venen a ser un desplegament. El cartell d'enguany recull molt bé aquesta estructura, on les patrones celebrades, les Santes, estan envoltades d'una munió de persones i activitats, tots diferents, i cadascú en el lloc on més a gust es troba. Tots de Mataró, com ho són les patrones i també els cotis dels Tyets...

Entrem, ara sí, en què és això de la Missa de les Santes. L'Eucaristia és la celebració principal dels cristians, commemoració del darrer sopar de Jesús que en la tradició catòlica es reconeix present en el pa i el vi. Ja hi ha autors pagans, com Plini el Jove, que el segle II descriuen aquesta reunió com un àpat en el qual es canten himnes a Crist. La música és, per tant, un element fonamental en la pregària cristiana. No és d'estranyar en una societat que a diferència de nosaltres no "consumia" música sinó que la generava contínuament. Tant és així que en les referències més antigues que tenim a Catalunya sobre la celebració de la missa, al segle X, sempre es diu que és cantada, fins i tot en els racons més petits i amagats del país. Encara actualment del sacerdot que celebra la seva primera missa en diem "missacantant". La necessitat de celebrar els ritus cristians cantats feu que al llarg dels segles es formessin arreu capelles de música que ja a la baixa edat mitjana, a partir de les melodies gregorianes anteriors, van desenvolupar la polifonia, acompanyada primer per l'orgue, que ja es feia servir des de l'època romana, i després per altres instruments.

Quan en època moderna Mataró esdevé un gran centre, tant econòmic com polític i cultural, la ciutat s'omple de música. Com a les altres ciutats del país i en general d'Europa i Amèrica, les esglésies són les principals productores de música: a tall d'exemple, a Barcelona la capella de música de la Catedral feia més de 700 interpretacions l'any, ja que anava a reforçar els oficis en molts convents i parròquies, així com la participació en les processons. Ho remarco, 700 "bolos" l'any! Podem imaginar el Mataró del segle XVIII, en plena esplendor ciutadana, inundat de música dins i fora de les esglésies, un art que encaixava en les magnífiques construccions que es feren a l'època, de les que sobresurt sens dubte l'excepcional obra de Viladomat a la capella dels Dolors, amb la seva magnífica sala de juntes. Allí els àngels que pintà Joan Gallart canten i acompanyen la Mare de Déu amb violes, violins, orgue... L'esplendor d'aquesta música barroca s'estroncà sobtadament el 1808. Primer la Guerra del Francès, amb saquejos, requises, incendis i la crisi que comportà la invasió va fer que aquelles institucions eclesiàstiques entressin en una profunda decadència econòmica, que culminà amb les desamortitzacions que vingueren després. D'aquelles capelles de música només en restà una ombra del que havien estat, i a la major part del país la producció musical es reduí dràsticament.

Però Mataró sempre és diferent. Això és perquè només a Mataró hi havia la devoció a les màrtirs Juliana i Semproniana. L'any passat vam celebrar els 250 anys de l'arribada de les relíquies de les Santes a Mataró, quan el 1772 el Municipi va aconseguir traslladar-ne una part des del monestir de Sant Cugat. Ja feia molts anys que la devoció per aquestes santes havia crescut a la ciutat en haver-les identificat com oriündes de l'antiga Iluro. L'arribada fou una festa esplèndida que quedà gravada en la memòria dels mataronins, i des de llavors cada 27 de juliol es va celebrar la missa amb la màxima solemnitat. El mestre de capella de Santa Maria seleccionava peces dels millors autors actius al país que enriquien l'ofici sempre d'una manera nova. La força que prengué la festa impedí que entrés en decadència amb les dificultats dels inicis del segle XIX. Ben al contrari, al mateix temps que les autoritats civils i eclesiàstiques treballaven perquè les Santes fossin proclamades patrones de Mataró, l'activitat musical al voltant de la festa no s'aturà. Així arribem a fa 175 anys, el 1848. Un any important en la història d'Europa i de Mataró. El convuls segle XIX avançava a cop de revolucions i guerres, i aquest és un dels anys clau per comprendre'l. Després de la desfeta de Napoleó, el Congrés de Viena, el 1815 va, per dir-ho d'alguna manera, "endreçar" Europa (i el món controlat per les metròpolis), amb l'objectiu de restablir l'ordre que les revolucions americana i francesa havien trastocat. El retorn a l'Antic Règim a Espanya, encarnat per Ferran VII dugué a una primera revolució el 1820 que fou seguida per d'altres a bona part del continent el 1830 i el mateix 1848. Una lluita entre els partidaris del retorn al feudalisme, i els que reclamaven un nou sistema social liberal. A l'Estat Espanyol fou una lluita especialment dura, que comportà les guerres Carlines i les d'independència de les colònies americanes. Enmig d'aquestes convulsions socials i polítiques, tres elements van avançant:
-El primer fou el desenvolupament tecnològic, amb la mecanització de molts processos i que té una fita importantíssima amb el Tren de Mataró el 1848. Pensem que el primer vapor industrial de la ciutat (Gordils i Dalmau) s'havia instal·lat només 9 anys abans, el 1839
-En segon lloc, tot i les resistències que ofereix, l'Antic Règim va deixant pas a una societat dividida en classes, amb l'aparició d'una classe obrera a les zones industrialitzades que contrasta amb la puixant burgesia. El febrer del 1848 Marx i Engels publicaven el seu Manifest Comunista.
-Finalment, el moviment romàntic, iniciat ja el segle XVIII, acompanya després de les guerres napoleòniques el despertar nacional de molts pobles d'Europa. Els processos d'unificació a Itàlia o Alemanya, que es manifesten a través de grans expressions culturals, com el cor dels esclaus de Nabucco de Verdi (1842) tenen la seva traducció a Catalunya amb la Renaixença, que comença amb l'Oda a la Pàtria de Carles Aribau el 1833. En aquest context, complex i canviant, els mataronins havien aconseguit totes les relíquies de les Santes el 1835 a causa de la desamortització del monestir de Sant Cugat, i estaven en la fase final de reconeixement del seu culte per la Santa Seu i la proclamació com a patrones de la ciutat, que tingué lloc el 1852 de mà de Pius IX.

Tot i no tenir ja les capacitats musicals de quaranta anys abans, Mataró vol dotar l'ofici de les Santes d'una música esplèndida que remarqui la importància i categoria de la celebració. Per fer-ho l'organista de Santa Maria, Jaume Isern, proposa la composició d'un alumne seu, Manuel Blanch, un jove seminarista de només 21 anys. Probablement, aquell 27 de juliol de 1848 només es va interpretar en part la peça que ara coneixem, i que l'autor aniria completant i modificant al llarg de la seva vida. Sorprèn la joventut del que més endavant seria Mossèn Blanch, i l'aposta que fan els que estan al seu voltant per introduir una modernitat musical que potser algú de més edat no hagués gosat desenvolupar. En aquell 1848 a Barcelona només fa un any que s'ha inaugurat el Gran Teatre del Liceu, que amplià l'oferta musical, sobretot operística, del país, coberta abans pel Teatre Principal (l'antic teatre de la Santa Creu), que també s'acabava de remodelar. La música que en altre temps era promoguda per les esglésies de la ciutat ara és estendard de la burgesia en els seus escenaris de la Rambla, on arriben produccions fetes sobretot a Itàlia. Rossini, Donizzetti, Bellini... triomfaven entre aquells burgesos, i les seves partitures feien cap també a les petites ciutats catalanes per ser interpretades en cercles cultes com el que havia aplegat a casa seva l'organista de Santa Maria, Jaume Isern. L'estil del Bel canto italià és el segell de la modernitat desitjada pels impulsors de la missa de les Santes, i recull les ànsies de redescobrir les essències pàtries, en el nostre cas les més profundes arrels de la ciutat de Mataró, amb les seves Santes compatrícies, i la bellesa d'unes composicions orquestrades que al mateix temps remeten a la indústria i desenvolupament tecnològic de Milà, Torí o París. Una peça que avui és interpretada com a vincle amb la comunitat que fou i ens ha deixat el seu llegat, fou ideada en el seu moment com a element de rabiosa modernitat, el mateix plantejament que dugué anys després a forjar el magnífic conjunt de la Capella del Sagrament de Santa Maria, obra del mataroní Emili Cabañes.

La composició de Manuel Blanch és grandiosa, com l'espai que l'havia d'acollir i la festa a la qual anava adreçada. Dibuixa una èpica digna dels grans moments del romanticisme, on el martiri de les Santes per la seva fe en Crist esdevé signe d'identitat de tota una ciutat, que descobreix en les seves patrones un símbol de força, arrelament al passat més llunyà i projecció a una modernitat que a mitjan segle XIX volia dir prosperitat i cohesió social. La figura mateixa del compositor és una metàfora del que significa la Missa de les Santes. Nascut a baix a Mar, d'una família pobre, era el darrer de quatre fills, i l'únic que va sobreviure a la infantesa. La seva vida, descrita pel que fou successor seu a la capella de música de Santa Maria, i després bisbe de Girona Francesc de Paula Mas, se centrà en tres àmbits: la pietat, la caritat i la música. Des de 1853 fou mestre de capella de Santa Maria i consagrà a la ciutat de Mataró i a les Santes la seva vida. Mossèn Blanch morí el 1883, però no es deixà d'interpretar la seva Missa. Ans al contrari, el seu successor potenciarà l'obra, una còpia de la qual fou enviada a la Scala de Milà per assegurar la seva conservació lluny de possibles malvestats a casa nostra. D'ell, del bisbe Mas, conservem un dels elements indispensables de la festa, el bàcul que es fa servir quan la celebració és presidida per un bisbe, el mateix que els mataronins li regalaren per la seva ordenació el 1915, una refinada peça modernista. Això sí, cal que el bisbe hagi esmorzat fort per poder-lo dur!

El patrimoni cultural immaterial es caracteritza sobretot perquè és volgut, escollit, per cada generació com a element que representa la comunitat. Així, quan algun factor extern amenaça la continuïtat de l'element festiu, si la comunitat no el sustenta, aquest desapareix. Diverses vegades la Missa de les Santes s'ha vist amenaçada per aquests factors. I han estat de tota mena: carlinades, sexenni liberal, Setmana Tràgica, Guerra Civil... però els que realment van fer trontollar la tradició van arribar de Roma. A principis de segle XX, el 1903, el Papa Pius X promulga el Motu proprio "Tra le sollicitudini" per regular la música sacra. En ell exclou molt explícitament tota composició moderna que s'allunyi del gregorià o de les polifonies renaixentistes. Però la insistència dels mataronins, identificats plenament amb la Missa de Mn. Blanch, aconseguí un privilegi papal per poder continuar interpretant-la. Només foren tres anys sense gaudir de l'estimada Missa de les Santes. Cinquanta anys després un nou perill va assetjar la festa. Nous esperits de modernitat feren baixar l'interès per la celebració, fins al punt que el 1966 es feu un enregistrament de qualitat en previsió de la seva imminent desaparició. Però no fou així. D'aquell moment d'enfonsament sorgirà una renovació inesperada. Si realment forma part de l'esperit del poble, una festa es manté i es reinventa. En aquest cas fou l'artista Jordi Arenas qui passà a dirigir la Missa amb nous criteris, i plantejant la massa coral que avui coneixem, amb una gran participació ciutadana. La petjada d'Arenas va molt més enllà de la Missa de les Santes i de la música, i al baptisteri de Santa Maria podem admirar encara les bellíssimes pintures que hi executà.

La Missa de les Santes ens ha arribat per devoció, passió, patriotisme, constància... com l'única peça de les seves característiques que es continua interpretant en el seu context litúrgic. Enlloc més a Catalunya i a l'Estat es pot participar d'aquest tipus de celebració. A semblança de la Sibil·la a Mallorca, o el Misteri d'Elx, la voluntat del poble ha pogut conservar un element que l'identifica, tot i les moltes adversitats i normes que l'haurien d'haver suprimit. I encara té futur, perquè la festa es renova, reinventa i recrea cada any. Com amb les nines russes, en el nucli un petit element és el que genera el conjunt, i sempre podem afegir més capes i nivells de comprensió. En una societat cada cop més diversa i complexa el patrimoni cultural immaterial és una de les eines més importants que tenim per treballar la cohesió social. Com ara fa 175 anys, encomanem a les Santes Juliana i Semproniana que omplin Mataró d'aquell esperit que impulsà el jove Manuel Blanch a compondre una missa que fos expressió de la fe d'una comunitat mil·lenària, lloança de les tradicions i al mateix temps un clam de la modernitat.

Glòria a les Santes!!!!

Mataró, 19 de juliol de 2023
Estrena de Les Santes