Les campanes al segle XXI. Per què?

Il·lustríssim Senyor Alcalde. Regidors i regidores, mataronines i mataronins.

És per mi un gran honor que m’hagueu convidat com a ponent de la conferència de l’Estrena de les Santes 2024. Us he de confessar que quan l’amic Josep Comas em va trucar per fer-me la proposta i em va dir que volia que parlés de campanes vaig estar temptat de refusar-la. Què podria aportar jo que no hagués dit en Daniel Vilarrúbias en aquella magnífica conferència titulada “El toc de les campanes com a senyal de festa” que va pronunciar en aquest mateix Saló de Plens l’any 2017?

Després de rumiar-hi una mica vaig acceptar l’oferiment perquè des del 2017 ençà han succeït una sèrie d’esdeveniments que ens porten necessàriament a haver de tornar a parlar de campanes a Mataró set anys després.

En primer lloc un tràgic succés, la trista mort, el 18 de juny de 2023, d’en Lluís Hugas, campaner de Santa Maria de Mataró i un dels pals de paller de moltes associacions culturals i de les festes d’aquesta ciutat. Jo no vaig tenir ocasió de conèixer-lo de prop, però escoltant l’admiració i gratitud en què els mataronins en parleu, m’adono de la profunda empremta que ha deixat en aquesta ciutat i en la identitat dels seus habitants. En Lluís va ser un pont entre persones i tradicions, impulsant la vida festiva de la ciutat amb el seu caràcter únic. La seva manera de ser, d’actuar, de crear, així com la seva perseverança, han estat un exemple i un privilegi per a aquells que segueixen els seus passos. Si no vaig errat, ell va ser un dels impulsors d’aquest acte que avui celebrem i, per tant, m’agradaria que el meu discurs fos també un homenatge a la seva persona i al llegat que ha deixat a Mataró.

Amb en Lluís havíem de coincidir l’any 2021 a les I Jornades de Campanologia de l’Arquebisbat de Barcelona. A mi m’havien convidat per participar en una taula rodona i a ell per exposar, juntament amb en Josep M. Clariana, en Josep Comas i en Nicolau Guanyabens el projecte de fer una nova campana per al campanar de Santa Maria de Mataró. La “Carme”, la campana penjada al finestral que dona a mar, s’havia esquerdat uns anys abans. Tot i que els campaners ja havien detectat algunes clivelles a la zona del peu i de la falda de la campana, va ser precisament en Daniel Vilarrúbias qui va donar la veu d’alarma quan va pujar al campanar després de la seva conferència a l’Estrena de les Santes el dia 19 de juliol de 2017. Les ferides eren greus i davant el perill de despreniment, s’havia de deixar de ventar-la o voltejar-la. L’advertència d’en Daniel va suposar prescindir gairebé totalment de la campana. I aquí va sorgir la idea, o la necessitat, de fer una nova “Carme” que substituís l’esquerdada. Segons tinc entès, després de fer l’exposició a les Jornades de Campanologia, se’ls va acostar el Dr. Francesc Llop i Bayo, que també era present a l’acte. Per aquells que no el conegueu, el Dr. Llop i Bayo és el pare i màxim referent de la campanologia a Espanya. És la persona que ha inspirat tota una generació, entre els quals m’incloc, que estudia el patrimoni campanològic arreu de l'Estat. Arran de la conversa que van mantenir aquell dia, el que havia de ser un projecte limitat a la fabricació d'una campana es va transformar en un ambiciós projecte de restauració integral de tot el conjunt del campanar.

El projecte s'ha dut a terme durant aquest any 2024 i, a més de la fabricació d'una nova campana, ha inclòs la restauració de les campanes existents, la substitució de tots els jous de ferro per tremuges de fusta tradicionals catalanes, la substitució dels batalls per altres més proporcionats i l'alliberament de les dues campanes petites, "la Juliana" i "la Semproniana", per tal que puguin recuperar els tocs en moviment.

Els treballs de restauració han suscitat una gran expectació entre els mataronins que vau poder veure com una grua de grans dimensions despenjava les campanes el 12 de març i ara, fa pocs dies, el 7 de juliol, heu celebrat la cerimònia de benedicció de la nova campana i la reinstal·lació de tot el conjunt de campanes una altra vegada dalt del campanar el dia 9 de juliol.

Us he de dir que aquest projecte de rehabilitació funcional del campanar ha posat Mataró en l'ull de mira de tots els campanòlegs i persones interessades en les campanes. Per això, val la pena dedicar la conferència d'avui a parlar de campanes. El que s'ha fet a Mataró és pioner i és transcendent, ja que és un dels primers campanars de Catalunya a dur a terme la restauració integral dels mecanismes per fer sonar les campanes amb l'objectiu de recuperar la forma genuïna de tocar-les.

A Catalunya aquesta forma de tocar es va veure truncada pels fets de la Guerra Civil que, a més de la tragèdia humana, va tenir moltes conseqüències a nivell patrimonial. Una d'elles va ser la destrucció d'un gran nombre de campanes, incloent-hi les cinc litúrgiques de Santa Maria de Mataró. La restitució de les campanes en època de postguerra, tot i que es va fer amb la millor de les intencions i seguint els criteris que en aquell moment es creien més encertats, des del punt de vista actual va suposar un cúmul d'errors que impedien tocar les campanes amb el llenguatge tradicional propi de Catalunya. La restauració recent del campanar ha corregit aquests errors i permet recuperar el llenguatge autòcton. Un llenguatge que, des del 2017, s'ha posat en valor a través de diversos reconeixements institucionals.

El primer reconeixement va arribar de la mà de la Generalitat de Catalunya el 24 d'octubre de 2017, quan va declarar el toc de campanes com a Element Festiu Patrimonial d’Interès Nacional. Dos anys més tard, el 22 d'abril de 2022, el Ministeri de Cultura i Esports del Govern d’Espanya el va reconèixer com a Manifestació Festiva del Patrimoni Cultural Immaterial. Finalment, el 30 de novembre de 2022, va arribar el reconeixement internacional de la UNESCO, que va declarar el toc manual de campanes com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

Algunes poblacions, com Girona o Banyoles, han blindat també el so de les campanes del seu municipi amb la Declaració de Bé Cultural d’Interès Local, davant el perill que les queixes de particulars facin emmudir un so que forma part del seu paisatge sonor i del seu patrimoni acústic des de fa segles. Aprofito l'ocasió, tenint el consistori mataroní present i coincidint amb aquest moment històric per a les campanes de Mataró, per proposar que l’Ajuntament segueixi aquest exemple i declari les campanes i els seus tocs manuals com a Bé Cultural d’Interès Local.

Totes aquestes declaracions coincideixen a reivindicar un llenguatge que forma part intrínseca de la nostra cultura i identitat. Les campanes, a través del seu so, han estat durant segles un mitjà de comunicació crucial que s’ha utilitzat tant per informar i coordinar la població. Mitjançant els seus codis rítmics, han organitzat la vida de la comunitat, estructurant el temps quotidià i extraordinari, marcant la jornada de treball i els moments de descans, els d’oració, els de festa i els de dol. Amb el seu so, han tingut la capacitat de transmetre sentiments comunitaris i de ser un canal de comunicació espiritual amb Déu. Fins fa pocs anys, cada esdeveniment tenia un toc de campanes propi que la gent identificava i entenia.

La "Montserrat", la vostra campana que mira a muntanya, duu una inscripció en llatí que resumeix molt bé tots aquests usos: LAUDO DEUM VERUM · PLEBEM VOCO · CONGREGO CLERUM · DEFUNCTOS PLORO · NIMBUM FUGO · FESTA DECORO ILURONE. Anem a analitzar aquesta inscripció, vers per vers...

El "LAUDO DEUM VERUM" (Lloo el Déu veritable) fa referència a l'ús sagrat de les campanes. El so de la campana serveix per enaltir la divinitat i demanar la seva intercessió. Encara avui, la majoria de campanars fan el toc d’oració o de l’Àngelus tres vegades al dia: a l'alba, al migdia i al capvespre. Però també hi ha altres tocs amb la funció de lloar a Déu. Potser el més significatiu és el d'Alçar a Déu, que es fa en el moment de la consagració. Un altre és el toc de Glòria, que pot tenir un component molt efectista, com quan les campanes, després d’haver estat tres dies emmudides durant el Triduum Pascual, esclaten de joia, totes alhora, en el moment que es canta el Glòria durant la Vetlla Pasqual. Aquest toc celebra la resurrecció de Crist i, al mateix temps, representa la seva tornada entre nosaltres. De fet, les campanes també representen la veu de Déu. "VOX DOMINI SONAT" (sona la veu de Déu) porten inscrit algunes de les campanes més antigues. Així, la campana és un doble canal de comunicació entre els humans i la divinitat. És la veu de Déu i, al mateix temps, la veu dels homes que es dirigeixen cap a Ell.

A Mataró, teniu un excel·lent exemple d’aquest ús dramàtic de les campanes durant la processó de les Santes. Quan les relíquies surten per la porta del Fossar Xic, un veí, des del seu balcó, avisa els campaners, i aquests comencen a tocar totes les campanes alhora, aportant més solemnitat a l’acte i expressant el goig col·lectiu per les patrones. Aquest moment és encara més impactant quan el tabernacle de les Santes arriba davant la porta principal de la basílica i es gira cap al poble. Les campanes grans deixen de voltejar, quedant només les petites repicant per donar pas a l’Aclamació amb el pilar dels Capgrossos de Mataró i al ball de l’Àliga. I finalment, les campanes tornen a sonar totes juntes, creant una exaltació creixent en el moment d’entrar les relíquies a la basílica.

El PLEBEM VOCO (Crido al poble) fa referència a la campana com a mitjà de comunicació per reunir la població. A part d’avisar els fidels per les funcions religioses, les campanes també tenien un ús civil. Antigament els consells o ajuntaments es reunien a toc de campana. A Mataró ja es té constància documental que al segle XVI es congregava lo Consell a so de campana per fer extracció de jurats, és a dir, es convocava el consell de la vila per fer el sorteig o elecció dels nous jurats o consellers. Les campanes també eren utilitzades quan hi havia un incendi i calia convocar a tothom per ajudar a extingir-lo o per reunir el sometent, la milícia local. Val a dir, que en algunes poblacions aquests tocs podien donar molta informació, indicant fins i tot a quin barri s’havia declarat el foc o per quina banda de la ciutat venia la tropa enemiga.

Quan menciona CONGREGO CLERUM (Reuneixo el clergat), principalment fa referència als tocs de les hores canòniques com matines, vespres, laudes, completes. Les hores canòniques estructuren el dia en un cicle de pregàries que han format part integral de la vida monàstica i religiosa durant molts segles. Es creu que l’ús de les campanes en l’àmbit cristià té un origen estretament relacionat amb l’organització de la vida monàstica.

DEFUNCTOS PLORO (Ploro els difunts): El toc de difunts i el d’altres cerimònies relacionades, com podria ser el viàtic o l'extremunció, posseeixen una profunda capacitat per comunicar un sentiment col·lectiu. Encara que sovint no coneixem personalment la persona difunta, el so ressonant de les campanes ens envolta en un moment de recolliment i reflexió. A través d'aquest so melangiós, la comunitat s'uneix en respecte i record enfront de la pèrdua, creant un espai de solitud compartida i contemplació silenciosa. En èpoques passades, aquest toc era extraordinàriament complex i proporcionava molta informació sobre el difunt: si era home o dona, si era un infant, si era de la localitat o de fora de la vila, fins i tot indicava la quantitat de capellans que assistirien al funeral, revelant així la classe social del difunt. Avui dia, aquesta complexitat ha disminuït; només s'indica el gènere del difunt. Com podeu veure, les campanes informen, però també acompanyen, afegint gravetat en els moments significatius.

NIMBUM FUGO (Allunyo la tempesta): El “toc de mal temps”, també conegut per “toc de bon temps”, o simplement, per “tocar a temps”, al segle XXI ens pot semblar anecdòtic o una superstició, però antigament tenia una gran importància. Es creia que amb el so de les campanes s'espantaven els esperits malignes que provocaven les tempestes. Val a dir que els campaners es prenien aquest toc molt seriosament, com la campanera de Sant Bartomeu del Mallol a la Vall d’en Bas que l’any 1912 va morir en caure-li un llamp mentre estava tocant per amainar la tempesta. Aquest toc avui s’ha perdut a tot arreu; només tinc coneixement d’un únic lloc on encara es manté: al Convent de les Carmelites de Banyoles.

FESTA DECORO ILURONE (Embelleixo la festa a Mataró). Aquí necessàriament ens hem de referir al Toc de la Barram, el toc que anuncia la Festa Major de Mataró i que podrem escoltar el proper 26 de juliol. El toc comença amb un tritlleig de les campanes petites, "La Juliana" i "La Semproniana". A continuació, es fan 9 batallades amb "La Carme", 9 amb "La Montserrat" i 9 amb "La Miquela". Quan s’ha repetit aquesta sèrie tres vegades, es comencen a voltejar les tres campanes grans. Amb aquest toc se’ns convida a participar de la festa i a gaudir d'un temps en comunitat. Un espai on preval la ritualitat i el simbolisme, la sociabilitat i la participació.

No podem oblidar altres tocs de les campanes, com el toc de les hores, reservat a les campanes d’ús civil. En molts campanars, aquestes campanes es troben penjades a l’estructura metàl·lica que corona la torre, com és el cas del campanar de Mataró i de molts altres llocs. Aquesta ubicació no és casual; les campanes destinades a marcar les hores habitualment es col·locaven a la part exterior del campanar perquè es considerava que, essent civils i no consagrades, no podien estar dins l’espai sagrat de l’església. A Catalunya, els rellotges públics es van començar a instal·lar a dalt de les torres dels campanars a partir del segle XIV, i van tenir una especial difusió durant el segle XV i XVI. La necessitat de dividir el dia en 24 parts iguals responia als canvis socials i laborals que experimentaven les ciutats en una època de transformació que marcava la fi de l’edat mitjana i l’arribada de l’edat moderna. A Mataró, tenim constància que ja el 1508 hi havia una campana destinada a tocar les hores, i a finals del segle XVI es va col·locar un rellotge nou.

Com veieu, les funcions de les campanes són moltes i molt variades. Com a mitjà de comunicació que són, transmeten tot tipus de missatge. Aquests missatges, però, només són comprensibles dins un context i per la comunitat a qui van dirigits. El Dr. Llop i Bayo em recalcava que les campanes transmeten missatges universals, però ho fan amb un llenguatge local. Cada cultura, cada regió geogràfica, fins i tot cada poble té la seva forma única de fer-les parlar. Això influeix en la seva forma, tant del vas de bronze com del jou de fusta i dels mecanismes per fer-les sonar, com poden ser el batall o la palanca. A grans trets, podríem descriure les campanes de Catalunya amb aquestes característiques:

- Les campanes tenen un perfil d’estil europeu, diferent de l’anomenat de forma romana que podem veure en altres regions de l'Estat espanyol. Aquest estil es deu principalment a la influència dels fonedors francesos, molt habituals a Catalunya des del segle XV.

- Les campanes estan contrapesades amb un jou de fusta de grans dimensions. A la part superior, el que anomenem el capçal, s’hi posen grans pedres per augmentar el pes, sobretot a les campanes grans. Una altra característica molt important és que els braços del jou, on hi ha suspesa la campana, són rectes i, per tant, l’eix de rotació de la campana queda per damunt de la campana.

- Els jous estan equipats amb una palanca recta o ballesta per facilitar el ventatge. Un topall fixat al brancal de la finestra serveix per asseure la campana en repòs.

- Els batalls són bastant lleugers, per permetre els repics i quan la campana voga piquen de forma retrògrada i no amb el batall llançat.

- A diferència d'altres tradicions europees, com podrien ser la dels Països Baixos, la del nord de França o d’Anglaterra, a Catalunya els tocs es basen en ritmes i no en melodies. És per això que les campanes no han d’estar necessàriament afinades i harmonitzades les unes amb les altres. Simplement, han de fer sons diferents per poder diferenciar-les. Així doncs, no ens referim a les campanes amb un nom de nota, sinó per la seva mida: campana major, campana mitjana, campana petita o xica, ja que és precisament la mida, combinat amb el gruix i la forma del perfil, el que determina el seu so.

- Els conjunts litúrgics acostumen a ser de quatre campanes: dues de grans i dues de petites. I això determina com són els tocs tradicionals, que estan pensats per ser tocats amb conjunts d’aquest nombre de campanes. A Mataró, la Visita Pastoral de 1508 ja documenta l’existència de 4 campanes litúrgiques, que s’inventarien diferenciades d’una altra usada per tocar les hores. Més tard s’hi va afegir una cinquena campana litúrgica, possiblement pel fet de ser un centre religiós important, que va rebre el títol de basílica.

- Les campanes s'instal·len principalment als finestrals del campanar. En alguns casos també les trobem penjades en instal·lacions interiors de bigues de fusta, sobretot en torres romàniques amb columnes a les finestres. És especialment interessant el detall del contracte de la construcció de la part més alta del campanar de Santa Maria de Mataró l’any 1744 on s’especifica que, una vegada acabada l’obra, s’hauran de pujar i col·locar les campanes als nous ventanals.

- A l’hora de fer-les sonar es fan servir diverses tècniques: fer batallades, repicar o tritllar, ventar o vogar, asseure la campana.

Totes aquestes tècniques, amb petites variants, les hem pogut documentar arreu de Catalunya. El que difereix a cada poble i, fins i tot, d’un campanar a un altre, és la interpretació dels tocs, constituint així un repertori amb múltiples variants. Un llenguatge d’una riquesa patrimonial extraordinària, però, al mateix temps, d’una gran fragilitat. Tradicionalment, els tocs s’han transmès oralment i per imitació d’un campaner a un altre. En molts casos eren membres de la mateixa família, que, generació rere generació, han constituït autèntiques nissagues dedicades a fer sonar les campanes. Molt rarament el seu coneixement el trobem fixat en paper. Només els grans centres religiosos o parròquies importants tenien consuetes on podem trobar anotacions sobre com i quan interpretar els tocs. Documents que són difícilment interpretables si qui ho llegeix no coneix el toc prèviament, ja que tenien més la funció de recordar que d’ensenyar. A Mataró teniu una consueta de l’any 1927 on es descriuen una setantena de tocs diferents i on s’esmenten diferents tècniques per fer sonar les campanes: fer batallades, repicar, ventar, aixecar... també es menciona l’expressió "fer vols", el que em planteja el dubte de si realment es refereix a voltejar la campana, és a dir, fer-la girar contínuament sense canviar-ne la direcció, tal com hem vist fer als campaners de Mataró i com és costum a Aragó, a la Comunitat Valenciana i en algunes zones del sud de Catalunya. Molts campanòlegs, però, segurament concordaran amb mi que difícilment signifiqui voltejar la campana. Observant els jous de les fotografies anteriors a la Guerra Civil, crec que s'ha de descartar aquesta interpretació. Penso que voltejar les campanes a Mataró és una tècnica moderna que es devia iniciar a partir dels anys 50 del segle XX quan s’instal·laren les campanes amb jous de ferro. Ara que s’ha fet aquesta magnífica restauració de les campanes és el moment idoni per estudiar a fons aquesta qüestió i replantejar, si es creu necessari, la forma de tocar les campanes a Mataró. I més ara que el toc manual de campanes ha estat declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

Val a dir que la declaració de la UNESCO, com també la de la Generalitat i la del Ministeri de Cultura, han estat acollides amb molt d’entusiasme per la comunitat campanera, ja que posen de relleu i visibilitzen la riquesa d'aquest patrimoni davant de la societat i l'opinió pública. No obstant això, després de l’eufòria inicial, sorgeixen pocs motius de satisfacció. A diferència d'altres expressions culturals com els Castellers o la Patum de Berga, que han rebut el reconeixement en un moment àlgid, l'avaluació de l'estat de les campanes a Catalunya no ens dona gaires alegries, sinó que revela una tasca immensa per conservar i recuperar un patrimoni que es troba devastat, abandonat i oblidat. Per tant, lluny de ser un reconeixement, jo dic que aquestes declaracions representen un crit d'alarma davant del perill d'extinció d'una part vital de la nostra cultura i identitat.

I us justificaré aquesta afirmació...

Un dels molts efectes nefasts de la Guerra Civil del 36 va ser la destrucció d’un nombre ingent de campanes per aprofitar-ne el metall per a la indústria armamentística. La majoria dels campanars van quedar sense campanes litúrgiques, només es van conservar aquelles associades als rellotges públics. Tot i que no hi ha cap estudi exhaustiu amb dades concretes, s'estima que aproximadament un 80% de les campanes a Catalunya van ser destruïdes durant aquest període. Mataró no es va escapar d’aquesta destrucció. El dia 23 de setembre de 1936 van ser requisades les cinc campanes litúrgiques, una era del segle XVI i les altres quatre del segle XIX. Només van quedar les campanes del rellotge: la dels quarts que és del segle XV i la de les hores del segle XIX.

La devastació del patrimoni material va suposar també la primera gran estocada al patrimoni immaterial. Si abans del conflicte la majoria de campanars parroquials tenien quatre campanes, van ser pocs els que van poder tornar a proveir-se del mateix nombre de bronzes. Moltes torres, gairebé 100 anys després, no han aconseguit tenir més de dues campanes. Això va obligar els campaners a adaptar i simplificar els tocs. Si fem un paral·lelisme amb la música, és com si haguessin de tocar un quartet de corda sense la viola i el violoncel. A més, també va afectar a la tècnica per fer sonar les campanes. A la majoria dels llocs, per exemple, es va perdre la tradició de tocar quatre campanes alhora, dues amb les mans i dues amb els peus. Ja no eren necessàries tantes extremitats, ja que no hi havia suficients campanes.

En el cas de Mataró, es van poder recuperar en un període bastant curt de temps el mateix nombre de campanes que hi havia abans de la Guerra Civil. Just acabat el conflicte bèl·lic, es va col·locar la campana “Miquela”, una campana de l’any 1927 que s’havia recollit d’un magatzem de l’exèrcit a Barcelona. Més tard, l’any 1954, es van fer quatre campanes noves a la foneria Barberí d’Olot: la "Juliana", la "Semproniana", la "Carme" i la "Montserrat". Aquestes campanes van arribar proveïdes de jous de ferro amb els braços colzats, tal com s’estilava en aquella època. Aquests jous es consideraven millors perquè no necessitaven tant de manteniment i, en teoria, eren més segurs. I dic "en teoria" perquè, probablement, alguns de vosaltres recordeu quan, l’any 1985, es va trencar el jou de la "Montserrat", provocant la caiguda de la campana. Miraculosament, ningú no va prendre mal. Però, a part d’aquest accident, aquests jous, que tenen l’eix de rotació al centre i no en el punt de suspensió de la campana, els hem de culpar d’un altre fet greu: van ser els responsables d’un canvi en la forma de tocar les campanes, alterant d’aquesta manera un patrimoni immaterial amb segles d’història. Així doncs, Mataró va recuperar el nombre de campanes, però no la forma tradicional de fer-les sonar.

Als efectes de la Guerra Civil cal sumar-hi les conseqüències dels canvis socials i l’aparició de nous mitjans de comunicació que han comportat la progressiva desaparició dels campaners. Actualment, a Catalunya cada vegada queden menys persones que recorden el llenguatge de les campanes i les tècniques per fer-les sonar manualment. Especialment durant l’últim quart del segle XX, moltes esglésies es van dotar d’un sistema elèctric per fer sonar les campanes de forma automàtica. En aquells moments, prescindir del campaner era vist com un signe de modernitat i d’estalvi econòmic. Vist amb els nostres ulls, aquest “progrés” va suposar la uniformització i simplificació dels tocs, perdent-se així la riquesa etnològica que constituïen les variants de cada poble. Per altra, al desaparèixer la figura del campaner, les campanes van quedar abandonades. Un abandonament que ha comportat que la majoria dels campanars de casa nostra estiguin plens de runa i brutícia, els mecanismes per tocar de forma manual estiguin malmesos i les campanes estiguin cobertes per una capa d’excrements. Val a dir que hi ha lloables excepcions, i Mataró és una d’elles.

Quan la basílica es quedà sense campaner, el rector Mn. Francesc Pou, encarregà a Lluís Hugas, juntament amb altres persones, que continués tocant les campanes a les festivitats. Alguns d’ells ja havien col·laborat amb l’antic campaner quan es necessitaven més mans per fer les repicades de les grans solemnitats. El de Mataró és un dels grups amb més història del que actualment anomenem “nous campaners”. És un grup de persones voluntàries que, de forma altruista, ha vetllat durant aquestes últimes dècades pel manteniment dels tocs i han tingut cura de les campanes. Persones amb una inquietud cultural i amb un compromís social. I, ara, també són les persones que han promogut i dut a terme l’actual rehabilitació funcional del campanar. Una obra que, com deia a l’inici d’aquesta ponència, és i serà un exemple a seguir per molts altres campanars de Catalunya.

La rehabilitació del campanar de la basílica s’ha fet amb molt de rigor i bon criteri. Una intervenció de la qual us en podeu sentir molt orgullosos, ja que l'abandonament dels campanars té com a conseqüència el progressiu deteriorament del conjunt, però hem de ser molt conscients que els danys més importants i irreparables s'acostumen a provocar quan es fan treballs de restauració amb criteris erronis. Els antics ho tenien molt més clar que els arquitectes i tècnics actuals. En el contracte que va fer el Consell de Mataró l’any 1583 amb el mestre d’obres Joan Salvador per a la construcció d’una escala de cargol al campanar especifica: fer y obrar en lo campanar un cargol (...) que no fassa nosa a les finestres del campanar o les campanes.

En molts casos quan es restaura un campanar, només es té en compte l’estètica i la funcionalitat arquitectònica, deixant de banda la veritable utilitat d’un campanar: albergar les campanes i facilitar-ne el seu ús. Recentment, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya ha publicat un decàleg de bones pràctiques i recomanacions per promoure els usos civils i religiosos dels tocs de campana. És un primer pas, però cal fer el definitiu d’una vegada. Es necessita una legislació que controli i orienti qualsevol intervenció en un campanar. Totes les actuacions haurien d’anar acompanyades d’un projecte redactat per un equip de persones competents en diferents àmbits, entre els quals no pot faltar un entès en el toc manual de campanes.

Veient els esforços dedicats a la restauració del campanar de Santa Maria de Mataró, és inevitable preguntar-nos quin sentit tenen les campanes en l’actualitat. I d’això anava la meva ponència. Campanes al segle XXI. Per què?

És evident que el rol i el significat de les campanes han evolucionat significativament dins la nostra societat, especialment durant les darreres dècades. Si bé abans eren considerades vitals i sagrades, ara han perdut gran part de la seva transcendència. Avui dia, tocar les campanes és percebut com un element marginal de la vida quotidiana. Alguns els atribueixen un encant pintoresc o fins i tot romàntic, mentre que altres les consideren una anacronia i una interrupció incòmoda, especialment en entorns urbanitzats on les ordenances municipals regulen estrictament el seu ús com a soroll ambiental, establint límits estrictes de decibels per evitar molèsties entre els residents. Per a algunes persones, el so de les campanes encara té un significat espiritual, però per a d'altres, representen una apropiació de l’espai sonor en una societat cada vegada més secularitzada i amb una creixent diversitat religiosa.

Les percepcions són molt diverses. Des del meu punt de vista, mantenir vives les campanes al segle XXI és l'única forma de preservar aquest patrimoni cultural i social.

No podem oblidar que les campanes, com a element material, posseeixen un gran valor. En primer lloc, són instruments musicals amb una forma, mida i pes que determinen la seva afinació i el seu timbre tan ric en harmònics. A més, són creacions artesanals, elaborades amb tècniques transmeses de generació en generació durant segles. Cada campana és única, amb imatges i inscripcions gravades en el bronze que li confereixen una personalitat pròpia. A través de les seves decoracions podem anar resseguint l’evolució dels diferents corrents artístics al llarg de la història. De fet algunes d’elles són de gran antiguitat, la qual cosa els dona un valor patrimonial immens. Els nostres campanars conserven campanes de totes les èpoques, algunes de les quals daten de l’època medieval, sent en alguns casos l’element més antic de l’edifici on es troben col·locades. A Mataró, sense anar més lluny, teniu la campana que toca els quarts que els experts daten al 1410. Quantes coses teniu a Mataró d’aquesta època? Ho desconec... però del que estic segur és que les protegiu i les conserveu, com no podria ser d’altra manera.

La protecció i conservació del patrimoni material ja és prou important per si mateix. Però en el cas de les campanes encara ho és més, ja que està íntimament relacionat amb la conservació del patrimoni immaterial: és l’instrument amb el qual el produïm. Aquesta campana del 1410 que toca cada quart d’hora a Mataró, produeix un so. Un so que ja sentien els mataronins fa 600 anys i segurament l’únic so de la ciutat que vosaltres podeu escoltar d’aquella època. Sense les campanes, amb els seus jous i mecanismes en bon estat, no existeix aquest patrimoni intangible. Un patrimoni que no només és el simple so de la campana, sinó que és la tècnica amb què toquem, és el llenguatge utilitzat, és la comunicació, és el sentiment transmès. Les campanes són un element que ens connecta amb les nostres arrels històriques i amb els valors compartits de la nostra societat. Com les tradicions, la llengua, les festes, els coneixements acumulats al llarg de generacions, les campanes també defineixen la nostra identitat cultural. Conservar aquest patrimoni ajuda a mantenir el sentiment de pertinença i continuïtat dins la nostra comunitat, ja que les pràctiques i tradicions immaterials fomenten la cohesió social i la solidaritat entre els seus membres perquè impliquen la participació col·lectiva i la col·laboració. En una societat cada vegada més globalitzada, els humans tenim la necessitat de pertànyer a una comunitat, i és precisament la diversitat de tradicions i d’identitats, el que ens fa diferents els uns dels altres i el que enriqueix el mosaic de cultures que formen el món. Conservar aquesta riquesa és una responsabilitat que tenim envers les futures generacions.

Preservar els tocs de campana és essencial, ja que no són només sons, sinó missatges plens de significat. Però perquè això sigui possible, les campanes han de transmetre missatges que siguin rellevants per a nosaltres. Si llegim la consueta de 1927, hi veurem un retrat de la societat d'aquella època: una societat més religiosa i amb una estratificació social molt més marcada i definida. Si volem que les campanes siguin significatives el 2024, aquestes han de reflectir la societat del segle XXI. Això també implica resignificar alguns tocs i crear-ne de nous que expressin els valors compartits, com la solidaritat, la pau i els drets humans.

Les campanes continuen essent un mitjà de comunicació vigent a la nostra època, en què tendim a rebre la informació cada vegada de forma més individualitzada. Al segle XX, amb la ràdio i la televisió, la recepció de la informació es va reduir a l’àmbit familiar; a l’actualitat, amb els mòbils aquesta informació ens arriba encara de forma més individual. Les campanes, en canvi, ho fan de forma col·lectiva, a tota la comunitat, convidant-nos a sortir de l'individualisme que predomina en la nostra societat, per abraçar la sociabilitat, la participació, la ritualitat i el simbolisme.

Les campanes assenyalen moments especials que s’escapen de la normalitat, i que ens ofereixen una pausa en la rutina de les nostres vides per celebrar allò que és important per a nosaltres. La celebració alegre d'un esdeveniment, els moments de reflexió i espiritualitat, els de tristesa o l’anunci d'una festa són instants en què el so de les campanes pren protagonisme. Un so potent i profund que contribueix a donar intensitat en els nostres rituals, fent-los més memorables i carregats d'emoció. En Daniel Vilarrúbias us deia: “El so de la campana crea una atmosfera agradable, transcendental i gairebé hipnòtica”. Jo també hi afegiria: les campanes ens transporten a un estat de connexió amb el nostre entorn i amb la nostra història col·lectiva. Les campanes van més enllà d’una funció estètica, representen un conjunt de valors comuns que enforteixen la nostra societat i ens recorden els moments compartits que els nostres avantpassats han creat i mantingut. Les campanes són un llegat que ens vincula al nostre passat i que ens uneix en el present i en el futur.

Moltes gràcies a tots per la vostra atenció! Moltes gràcies per convidar-me a aquest acte a l’acte de l’Estrena.

Molt bona Festa Major! Glòria a Les Santes! I visca Mataró!

Mataró, 19 de juliol de 2024
Estrena de Les Santes